Sant Mateu i sant Joan l’esperen

Ha estat, tantes vegades, la veu dels dos evangelistes als quals Bach confià el fil narratiu de les seves Passions. Amb una manera pròpia, inconfusible, de recitar i dir la paraula evangèlica passada pel sedàs bachià, Antoni Aragón ens va commoure profundament. Una veu indiscutible, unànimement admirada, especialment en el repertori barroc.

Antoni Aragón ens ha deixat. Ha partit cap a aquell lloc on habiten els qui deixen petjada. I ell, sens dubte, n’ha deixada una de fonda i perdurable.

Cantant com pocs, professor respectat, amic fidel, home savi i persona d’una qualitat humana excepcional, Antoni Aragón se n’ha anat tot just després d’haver-nos entonat aquell “Und neiget das Haupt und verschied”, al costat del seu grup de referència, Studium Aureum, del qual ha estat membre destacat. Ho ha fet sense renou, de manera colpidora, injusta, com si la música s’hagués apagat de cop. I ens demanam: hi ha, realment, una manera justa de partir així, de sobte?

A poques setmanes de complir seixanta un anys, el gran tenor mallorquí deixa un passat immillorable i un present més que potent. Mozart, Purcell, Haydn, Händel, Bach, per suposat o fins i tot Mahler, de qui va cantar una “Das lied von der Erde” de gran nivell, o Beethoven, el compositor que ens va unir per primer cop a Cala Rajada, fa dècades... Tots ells l’esperen amb el braços oberts. Mentres, aquí, l’acomiadam fent-nos un cop més la gran pregunta: Per què?

Toni, estimat, des d’allà dalt, des del lloc on habiten els grans artistes, pensa que el record que deixes és llarg, sòlid i potent. Et ploram ara, et recordarem sempre. Què millor cosa es pot dir a la memòria d’algú