Començar amb Bach

Començar la setmana amb Bach no és només una bona idea: és gairebé una necessitat. I si, a més, aquesta oportunitat es presenta a casa nostra, amb dues cites consecutives a Palma, la invitació esdevé difícil de rebutjar. Avui al Conservatori (20.30 h) i demà a Can Campaner, 4 (19 h), Palma inicia les propostes musicals amb dues mirades complementàries sobre el geni de Leipzig.

La primera, la d’avui, ens arriba de la mà de Studium Aureum amb la Passió segons Sant Joan, una de les fites indiscutibles no ja del barroc, sinó de tota la història de la música. Bach, fidel al seu esperit i al seu temps, posa el seu art al servei del text evangèlic, alternant-lo amb àries i corals segons la tradició luterana. I aquí no hi ha res deixat a l’atzar: cada recitatiu, cada intervenció coral, cada gir harmònic respon a una voluntat expressiva precisa. Quan el text parla de dolor, la música s’hi recrea i l’intensifica; quan s’eleva cap a la glòria, el discurs sonor s’engrandeix fins a fer-se gairebé llum. Més de dues hores de recolliment, amb solistes, cor i orquestra al servei d’una idea que el mateix Bach rubricava al final dels seus manuscrits: Soli Deo Gloria.

Demà, en canvi, el focus es desplaça. De la grandesa —sempre continguda— de l’oratori passarem a la intimitat més despullada: un sol instrument, un sol intèrpret, i tot un univers sonor per descobrir. El violoncel de Luis Miguel Correa donarà vida a dues de les sis Suites per a violoncel sol, la quarta i la cinquena, escrites durant l’etapa de Köthen, quan la música profana trobà un terreny especialment fèrtil sota la protecció del príncep Leopold.

Aquestes obres, avui considerades pilars del repertori, varen conèixer, però, un llarg silenci després de la mort del compositor. No fou fins a finals del segle XIX que un jove violoncel·lista català, de només catorze anys, redescobrí aquelles pàgines en una llibreria barcelonina i decidí fer-les seves. El seu nom, ja inseparable d’aquesta música, és Pau Casals.

Dues propostes, doncs, que ens recorden —una vegada més— que Bach no és només patrimoni del passat, sinó una presència viva que, quan sona, encara té molt a dir.

Suscríbete para seguir leyendo