Tocar el sol amb les mans

Hem entrat a la primavera amb la il·lusió de deixar les fredors de l’hivern, el vent, les humitats i les boires. Enguany hem tingut un hivern feixuc. Però les pluges abundoses faran que els camps siguin més verds, que floreixin les herbes de les voreres dels camins, que els sembrats s’omplin de sordonaies grogues. Ja es veu qualque espadella, i lliris blaus, i pensaments, i frasèlies, i estepes, i margalides, i albons... Els colors de foravila. Em fa pena la gent –sobretot joves i al·lots- que passen el temps amb la vista posada a la pantalla del mòbil, capficats en una irrealitat que els controla i vigila. Jo sé que no es pot estimar la vida quan es viu amb tanta intensitat en el simulacre. Sabem que l’excés de pantalles produeix ansietat, dependència, emprobreix l’atenció... Mentre viuen aferrats a l’aparell, no s’adonen que molt a prop la primavera insisteix i manifesta, encara, el miracle de la naturalesa.

Els estudiosos de la biodiversitat ens han advertit fins a quin punt els insectes pol·linitzadors desapareixen dels nostres entorns, massa urbanitzats i encimentats. Es perden els espais naturals i s’empobreix la terra. Les abelles, les papallones, les vespes, les papanuvies, els poriols, els sabaters d’aigua... Amb la desaparició d’aquests animals –també hi contribueixen els insecticides, els herbicides, els pesticides-, les espècies vegetals deixaran de produir fruits de forma natural. És cert que es poden fecundar les flors amb una màquina pol·linitzadora, com són fecundades les capacitats cognitives dels nostres infants i joves amb aquell aparell que els absorbeix la ment, els enganxa i els crea dependència. M’agradaria saber fins a quin punt les xarxes socials ens fan més idotes, més estúpids, més insolidaris. Em fan pena els que, mentre la primavera irromp al seu costat, resten aïllats en el món tancat de la màquina. Record que el professor Emilio Lledó escrivia, fa anys, que, en un viatge en tren, s’havia sentit precocupat de veure tanta gent que, capturada pel mòbil, deixava passar sense mirar-los els paisatges que es podien veure des de les finestres. La vida era substituïda per una simulació, per l’engany de les coses que es mostren fragmentades perquè pareixin certes, o perquè a força de repetir-les una i altra vegada sembli que són vertaderes, com els miralls que deformen la gent que s’hi mira, però si s’agrada, aquesta gent donarà la imatge per segura.

La primavera és aquí i, malgrat els dies bons, seguirem amb la indignació i la incertesa que hem heretat de l’hivern. Seguirem amb els horrors que ens ha deixat l’hivern: l’exercici del poder sense límits, la misèria, la guerra... Tanta guerra i misèria humana, tanta maldat... Tantes vides escapçades, tanta gent desplaçada que no sap cap a on ha de partir. Durant molts d’anys, quan era molt jove, vaig pensar que la maldat no existia i cercava entendre o explicar les maldats dels homes en funció de les circumstàncies en què havien crescut. Volia entendre que la maldat podia esser una conseqüència dels rigors amb què ens tracta, a vegades, la vida. Ara sé que no és cert, però em costa molt creure en una base biològica que ens predisposa a la violència. Vull pensar que, potser ens predisposa, però no ens determina per a la violència. Vaig conèixer gent que, en una determinada situació de poder, havia estat capaç dels crims més salvatges. Només he tingut la literatura per poder-ho contar.

I ara sé que hi gent que no vol que es torni a contar, que vol ofegar la memòria, perquè pretenen normalitzar un relat que negui aquells crims. Aquesta gent ha descobert la rendibilitat de la mentida i s’esforça a fi que tothom acabi per ignorar la història, i dubti, i tingui por.

És primavera. I sol esser un temps intens, vibrant. És com si el sol suau i càlid es pogués arribar a tocar amb les mans. I el desig també cerca florir.

Suscríbete para seguir leyendo