Sobre la llibertat i el destí

Fidelio és l’única òpera de Beethoven, per a la qual, el compositor va escriure diverses obertures. Avui horabaixa a l’Auditòrium de Palma i demà en el de Manacor, la Simfònica ens proposa escoltar la coneguda com Leonora número 3, que en el seu moment no va tenir l’acollida esperada; de música «desordenada, exagerada, caòtica i inquietant», la qualificava un diari vienès de l’època. A l’obertura, Beethoven ens presenta un missatge constant en la seva música: La llibertat, la justícia social i la denuncia dels abusos de poder. A moltes altres obres i, en especial a la Novena Simfonia, el compositor remarca valors com la solidaritat, la fraternitat entre pobles, la llibertat i l’esperit revolucionari. Aquesta obertura és, en essència, una declaració sonora d’aquests principis.

La sessió d’avui capvespre inclou també el Concert per a piano número 1 de Piotr Ílitx Txaikovski el primer dels tres que va deixar, tot i que el tercer no l’acabà del tot. Aquest Concert per a piano, compost entre 1874 i 1875, és sens dubte el més famós i interpretat. Una obra vinculada a dues figures importants de l’època: Nikolai Rubinstein, director del Conservatori de Moscou, que inicialment la va criticar durament, i Hans von Bülow, que finalment la va estrenar a Boston el 1875.

A partir de l’esquema clàssic dels tres moviments, el primer comença amb una introducció poderosa i solemne, molt coneguda, per, a continuació adoptar la forma sonata, que vol dir: presentar dos temes i desenvolupar-los. A l’Andantino Txaikovski crea un moment de delicadesa màxima, amb la flauta presentant una melodia que serà després recollida pel piano. L’obra acaba de manera enèrgica i vibrant.

I a la segona part de la proposta, Pablo Mielgo i els nostres músics interpretaran la Cinquena Simfonia també de Beethoven, estrenada a Viena el 22 de desembre de 1808, en un concert extraordinàriament llarg —més de quatre hores— i en el qual les discrepàncies entre el compositor, qui també actuà com a director i solista, i orquestra foren del tot manifestes. Un desastre que, avui és considerat històric i irrepetible.

L’obra comença amb un dels fragments més reconeixibles de tota la música occidental: el famós motiu del destí (quatre notes) i que agafa aquest nom a partir d’una llegenda, segons la qual Beethoven va escoltar quatre cops a la porta, que identificà com la crida del destí.

Trencant amb els costums de l’època, després d’un Andante i un Scherzo, Beethoven uneix el tercer i el quart moviments sense interrupció. Aquí apareix el flautí, un instrument pel qual el compositor escriu unes notes gairebé imperceptibles però que, de no ser-hi, trobaríem a faltar. Una vegada més, Beethoven celebra la victòria de la llum sobre les ombres.

Suscríbete para seguir leyendo