Matemàtica és femení

Un bon amic i, a la vegada, savi, Rafel Perelló, m’envia un WhatsApp que diu així: «Avui, fent una visita a la tomba de Joan Mascaró i Fornés al cementeri de Santa Margalida, guaitant cap a la tomba dels Garau he descobert la làpida d’una matemàtica». I a la fotografia que acompanya el missatge s’hi llegeix, ben clar: Catalina Tous Garau, «Licenciada en ciencias exactas». Deix als historiadors la feina de reconstruir la vida d’aquesta científica, morta el 1962, quan encara no s’havia imposat del tot això de dir «llicenciada en matemàtiques» i es feia servir la vella etiqueta de «ciències exactes». Exactes o no tant, depèn del dia.

Curiosament, dos anys abans de la seva mort, el 1960, els investigadors es fixaren en un os trobat a Ishango, al Congo: un peroné amb una sèrie d’osques gravades. Alguns matemàtics (homes, naturalment) hi varen veure un sistema primitiu de comptabilitat o un calendari lunar. Però l’etnomatemàtica nord-americana Claudia Zaslavsky suggerí una altra lectura: que aquelles marques podrien correspondre al recompte d’un cicle menstrual. Si això fos cert, i no sembla gens descabellat, les primeres persones que registraren un pensament matemàtic haurien estat dones. I parlam d’una peça de fa aproximadament vint-i-dos mil anys.

A una fotografia de 1928 de la junta directiva de la Sociedad Matemática Española només hi apareix una dona. Només una. Es deia María del Carmen Martínez Sancho i fou la primera doctora en matemàtiques de l’Estat espanyol. Nascuda a Toledo, es dedicà a estudiar les idees que Albert Einstein havia començat a remoure uns anys abans: relativitat i forats negres.

Si tiram encara més enrere, arribam a Dido, reina de Cartago al segle IX abans de Crist. Conta la llegenda que delimità el seu regne amb una pell de bou tallada en tires finíssimes. El problema geomètric que hi ha al darrere encara avui es comenta a les facultats de matemàtiques. És la mateixa Dido que Henry Purcell convertí en heroïna tràgica a l’òpera Dido and Aeneas, amb aquell lament que sembla que plori la història sencera.

I parlant de música i de números, convé recordar Teano de Crotona, que segons la tradició succeí Pitàgores al capdavant de la seva escola. Allà, la música, la geometria i l’astronomia formaven part d’un mateix univers: proporcions, intervals, harmonia. Si l’existència real de Pitàgores encara fa discutir els especialistes, l’escola pitagòrica és ben real. Però aquesta és una altra història.

Mirant cap al cel també trobam Aglaonice de Tessàlia, dona grega del segle II abans de Crist que la gent del seu temps considerava una mena de fetillera. Plutarc explicava que era capaç de «fer desaparèixer el Sol». Traduït al llenguatge actual: sabia preveure els eclipsis. No és poca cosa. Avui un cràter de Venus du el seu nom, i Jean Cocteau la va fer aparèixer a la seva pel·lícula Orphée.

El cinema ens du també fins a Alejandro Amenábar i el seu film Àgora, dedicat a Hipàtia d’Alexandria. Filla del matemàtic Teó, rebé una educació extraordinària i acabà ensenyant filosofia, matemàtiques i astronomia a l’escola neoplatònica d’Alexandria. Fou assassinada brutalment per motius religiosos i polítics, encara jove, però deixà millores en instruments com l’astrolabi, essencial per estudiar el moviment dels astres.

Inventora també fou Maria la Jueva, científica dels segles III i IV. Desenvolupà aparells de laboratori i a ella devem el famós bany maria. Sí, exactament aquell que empram a la cuina per fer alguns tipus de farciment i postres.

Del món antic passam al medieval amb Hildegarda de Bingen, abadessa benedictina del segle XII: científica, escriptora, compositora, visionària i moltes coses més. Avui és considerada una figura avançada al seu temps i una defensora del paper de la dona en la societat. La pel·lícula Visión (2009), de Margarethe von Trotta, en conta la història.

I per acabar aquest recorregut, del tot incomplet, tornem al nostre temps. D’una banda ens referim a la jove investigadora nord-americana Hannah Cairo, que amb poc més de vint anys ja ha fet aportacions interessants en l’estudi de les figures fractals, aquelles formes matemàtiques que la natura repeteix en els bròquils, els arbres o les costes marines.

De l’altra, tres matemàtiques que el cinema va rescatar fa uns anys a Hidden Figures (Figuras ocultes): Katherine Johnson, Dorothy Vaughan i Mary Jackson, que calcularen trajectòries essencials per al projecte Mercury i per al viatge de l’Apollo 11 cap a la Lluna l’any 1969.

Tot plegat fa pensar que la història de les matemàtiques s’ha explicat sovint amb massa noms d’home i massa silencis de dona. Però la realitat, com els bons teoremes, acaba sortint a la llum.

Perquè, si ho miram bé, la matemàtica fa molts de segles que és femenina. I probablement ho ha estat des del principi. De fet és un mot en femení.

Suscríbete para seguir leyendo