Lacrimosa

A partir de demà divendres, amb el que interpretarà la Capella Mallorquina a la Seu (20h), s’inicia el que seran diverses propostes musicals que tenen el Requiem de Mozart en el programa. Demà i acompanyat el cor per l’Orquestra Simfònica de Barcelona, Carlos Checa dirigirà aquesta obra que Mozart deixà inacabada mesos abans de morir el 1791.

Dissabte, Bernat Quetglas dirigirà la partitura a Inca, en el Teatre Principal (19h) amb l’Orquestra i Cor de Cambra de Mallorca i més endavant, el dia 22 i a l’Auditòrium de Palma, ens arribarà la tercera producció amb Daniel Mulet al davant de l’Orfeó Balear i l’Orquestra Simfònica Europea.

És per això que em permet acostar el que pugui a aquesta partitura gran que ha omplert pàgines de llibre no sempre redactades amb criteris històrics. La raó és perquè ja de per sí l’obra va néixer amb un cert misteri: l’estiu de l’any 1791 el compositor va rebre l’encàrrec d’escriure un Requiem. La petició, inicialment anònima, venia realment del comte Franz von Walsegg, que volia dedicar-lo a la seva esposa difunta. Mozart, que en aquell moment estava malalt i amb dificultats econòmiques, va acceptar l’encàrrec i es posà a compondre.

La greu malaltia que el portà a la mort i que encara està mancada de diagnòstic definitiu, va fer que a partir del compàs 8 de la part titulada Lacrimosa, el jove Wolfgang estràs en coma i deixàs l’obra a mig fer. Tot i que en la seva bogeria dels darrers mesos, Antonio Salieri confessàs que havia enverinat Mozart, no hi ha res de cert en la història. Eren amics i si voleu una mica rivals, però en cap cas podem tractar l’italià d’assassí. Aquest fet, juntament amb altres situacions que varen viure junts donà peu a una primera obra teatral de Pushkin, Mozart i Salieri i, sobretot a la de Peter Shaffer, Amadeus, convertida en pel·lícula per Milos Forman.

Constança, la vídua, després de la mort del seu marit, contactà amb dos alumnes del compositor i fou Franz Xaver Süssmayr qui la completà seguint en alguns casos esbossos i indicacions orals que li havia donat Mozart, en altres idees pròpies i al final emprant melodies que ja apareixien en el Kyrie.

Mozart, com Bach cinquanta anys abans, utilitza aquí elements sonors per reforçar el que canten les veus. Així, marca amb fugues i altres figures i formes el que diu el text.

Com a curiositat esmentarem que el Rèquiem mozartià sonà en el funeral de Chopin, celebrat el 30 d’octubre de 1849 a l’Église de la Madeleine de París, així com a les cerimònies fúnebres de Herbert von Karajan i Leonard Bernstein.

Suscríbete para seguir leyendo