Des de Rússia amb música

Avui capvespre, a l’Auditòrium de Palma i demà a Manacor, l’Orquestra Filharmònica de Màlaga, dirigida per José Maria Moreno, interpretarà un programa integrat per obres de dos compositors russos: Sergei Rakhmàninov i Piotr Txaikovski. Del primer el seu Concert per a piano número 3 i del segon la Simfonia número 6 coneguda com a Simfonia Patètica. El pianista Alekséi Volodin hi participarà com a solista.

Rakhmàninov és, sens dubte, un dels grans pianistes del segle XX en els dos vessants: com a intèrpret però també com a compositor.

De mans molt grans, ja que patia la síndrome de Marfan, que fa que les persones tenguin extremitats inusualment llargues, quan componia a vegades incloïa acords que, per una mà normal, eren molt difícils de fer, així que algunes de les seves peces no siguin aptes per a tots els intèrprets.

Després de la Revolució Russa, el 1917, Rakhmàninov i tota la seva família varen emigrar, primer a Estocolm, després a Oslo i finalment a Nova York, ciutat que coneixia, ja que uns anys abans hi havia estrenat el concert que hem esmentat. Rakhmàninov va morir el 28 de març de 1943 a Beverly Hills, Califòrnia, just abans de fer els 70 anys; mesos després fou traslladat a un cementiri de Nova York.

El Concert per a piano número 3 és de l’any 1909 i fou escrit pel debut del compositor als Estats Units. De fet, s’estrenà a Nova York i poc després es tornà a programar dirigit, en aquesta segona proposta per Gustav Mahler, amb qui Rakhmàninov establí una relació d’amistat que durà poc, Mahler morí dos anys després, el 1911.

Aquesta obra és considerada una de les obres més exigents pels pianistes, per interpretar-la es necessita una tècnica molt sòlida i una musicalitat exquisida.

Consta dels típics tres moviments i el compositor utilitza temes basats en melodies russes, algunes de caràcter popular i alguna agafada de la litúrgia ortodoxa. Com també sembla que va fer Txaikovski a l’hora de compondre la seva darrera simfonia, la sisena i que el germà del compositor titulà com a Patètica.

La simfonia fou presentada l’octubre de 1893, només una setmana abans de la mort del seu autor, degut al fet d’haver begut un tassó d’aigua contaminada pel bacteri que condueix al còlera. Un fet, el d’haver begut aquell tassó, que per alguns es pot interpretar com a voluntari, un suïcidi, vaja. El mateix Txaikovski va escriure que aquesta simfonia amagava una història personal, ara bé, demanat quin era l’argument de la història va contestar que «cadascú en tregui conseqüències». I encara més: en un moment donat trobam un tema, que alguns musicòlegs han relacionat amb la proximitat de la mort, ja que s’assembla a una ària de l’òpera Eugene Oneguin, en la qual es parla del fet de morir. Tot són especulacions sobre elements enigmàtics, com enigmàtics són també els silencis que s’inclouen en el darrer moviment, silencis que, segons quin sigui el criteri del director, poden ser llargs i sentits, mai innecessaris.

Estam, doncs, davant dues obres molt transcendents, escrites en la curta distància de poc menys de quinze anys, per dos monstres de la composició romàntica.

Suscríbete para seguir leyendo