Verdi, més enllà de l’òpera

Giuseppe Verdi va néixer a Le Roncole, un poble al costat de Parma, el 10 d’octubre de 1813, el mateix any que naixia també Richard Wagner a Leipzig, a Alemanya. Curiosa coincidència entre dues persones que varen entendre l’òpera de maneres tan diferents, però en els dos casos creant escola i referències. Sense Verdi i Wagner, la història de la música s’escriuria diferent. Però aquesta és una altra història.

Anem al que ens ocupa, precisament avui: Verdi va morir el 27 de gener de 1901, fa, exactament, avui, 125 anys.

No espereu en el que segueix una cronologia, ni tan sols aproximada de la vida del músic ni un llistat de les seves òperes. No, el que vull fer avui, per tal de recordar el compositor en el dia de l’efemèride, és recomanar l’escolta d’una obra que surt del seu catàleg escènic, però que mereix ser molt més atesa i interpretada i que musicalment està al mateix nivell, dins el seu format, que Il Trovatore, La Traviata o Nabucco. Em referesc al seu Quartet de corda.

El va compondre a Nàpols el 1873 durant les hores lliures que li permetien els assajos previs a una representació d’Aida. Ara bé, no és una espècie de «divertimento» fet per matar l’avorriment, de cap manera: es tracta d’una obra molt elaborada i coherent, en la qual el compositor alterna un caràcter clarament dramàtic i expressiu, amb melodies que recorden el cant operístic, tractant, sovint, els quatre instruments com si fossin veus.

Consta dels quatre moviments tradicionals, el primer dels quals està escrit en l’habitual Forma Sonata, amb dos temes que primer es presenten, després es desenvolupen i mesclen, per acabar amb una coda. Com a curiositat, la segona de les melodies que ens sortiran a camí està escrita com a una fuga, una forma musical típica del barroc, que el classicisme havia abandonat i que més tard Beethoven retrobaria. Aquí, Verdi, com ho fa també en el final de Falstaff, utilitza aquesta manera anacrònica de fer música de manera magistral. I encara més: en el darrer dels moviments de l’obra que comentam, el quartet, retorna a la fuga com a recurs estètic, també sense fissures. Una fuga passada pel sedàs del romanticisme, però que bé recorda les que crearen Bach i Haendel cent cinquanta anys abans.

El segon moviment és molt cantabile, entonable podríem dir, amb una sola melodia que, com si es tractàs d’una ària, ens apareixerà de diferents maneres. I en el tercer, el típic Scherzo, que Beethoven normalitzà com a substitut del Minuet que Haydn havia incorporat a les obres instrumentals.

Una obra rodona, en definitiva.

Amb tot això no pretenc altra cosa que demostrar que Verdi, si bé és un compositor d’òperes immortals, té algun racó instrumental que per vàlid hauria de ser també considerat. Aquest quartet n’és una mostra. Escoltau-lo i assaboriu-lo. No us en penedireu.

Suscríbete para seguir leyendo