Pep Llambías. La mirada

Aturar, observar, estar, ser des d’una mirada que ens defineix i que ens fa únics.

El biòleg i filòsof Francisco Varela (Santiago de Xile, 1946-2001) proposa, parlant de l’enacció, que la ment no és un mirall del món, sinó un sistema actiu que genera sentit. La realitat no la percebem, la cocreem. D’això es deriva el caràcter únic de cada persona.

La manera com ens relacionem amb els objectes, amb l’espai i amb els afectes fa que es generin circuits de significat diferents. És així tant si parlem de present com si dirigim la mirada cap al passat o la projectem cap al futur. Prendre consciència d’aquesta dinámica ens arrela a la vida, ens contextualitza, ens confereix un sentit de pertinença que traspassa l’individu i en conseqüència el redefineix.

Pel que fa a l’art contemporani, el context ens el donen els artistes compromesos activament amb l’època que viuen i que, a més a més, són capaços de continuar investigant, fent-se preguntes i aportant la seva particular manera d’ocupar la vida, és a dir, de mirar.

Durant l’any que tot just ha acabat, vàrem poder gaudir a Mallorca de projectes expositius que varen posar en valor a una generació d’artistes que en els anys vuitanta i noranta varen canviar l’art de la nostra illa. L’exposició La gratuïtat és una agressió, al Casal Solleric, comissariada per Jaume Reus, els ret un merescut homenatge. Altres varen inaugurar exposicions de gran qualitat i coherència, com Ofrenes, de Rafa Forteza, al Claustre de Sant Domingo de Pollença, amb la nostra companya i associada de l’ACCAIB, Esmeralda Gómez, com a comissària, o varen exportar les seves obres a col·leccions privades dels Estats Units, com és el cas de Ñaco Fabré.

De la mateixa generació és Pep Llambías. Ell va ser l’artista seleccionat pel Col·legi Oficial d’Arquitectes de les Illes Balears durant l’any 2025 per dur a terme sis intervencions que he tingut el plaer de comisariar i coordinar. La primera va ser l’exposició Domar la sombra, inaugurada durant les festes de Sant Sebastià. El crític i comissari Fernando Carpio (Madrid, 1956), autor d’un dels textos del catàleg que recull l’obra presentada en aquest projecte, parla del fascinant diàleg que l’artista estableix entre llum i ombra. La interdependencia d’aquesta dualitat ens ajuda a entendre el món i a definir-lo, encara que sigui d’una manera dialèctica i de contrastos. Les escultures de Llambías, continúa Carpio, són vehícles lingüístics i poètics que permeten al públic interactuar amb l’obra en un viatge de reflexió i autoconeixement.

La segona mostra, Te deix, amor, la mar com a penyora, es va inaugurar el mes de setembre, coincidint amb la Nit de l’Art. Va ser un projecte instal·latiu, realitzat en col·laboració amb l’escriptora mallorquina Carme Riera. En aquesta ocasió, la feina conjunta entre el Govern de les Illes Balears, a través de l’Institut d’Estudis Baleàrics, i el COAIB va donar com a resultat una instal·lació màgica. Les lletres de neó blau ballaven sobre la línia de l’horitzó, visible a través dels portons de la sala d’exposicions. El mar, present a través de les grans finestres, acompanyava l’observador acaronant la solitud i l’absència de l’amor que parteix. La paraula i la imatge es varen fondre en una sola cosa fent-se present a través de la poesia.

El mateix artista, Pep Llambías, va començar fa pocs mesos a formar part de l’staff d’artistes representats per Marc Bibiloni a la seva magnífica galeria de Madrid, incrementant així la seva presència, ja notable, fora de l’illa. Per acabar de coronar l’any, l’artista va pronunciar el cèlebre pregó per a la festa de l’Estendard, convidat per l’actual batle de Palma, Jaume Martínez.

Mirar enrere ens deixa assaborir totes aquestes petites victòries. La perspectiva ens fa valorar el compromís que adquirim amb nosaltres mateixos i amb els altres. Cada nova fita aconseguida ens omple la boca de sabor, de matisos exquisits que ens transporten i ens donen calor. Com un fil invisible, les paraules de Pep Llambías ens recorden allò que sempre ha estat i que ens és comú. Ell parla de la mirada, no del quan o del què, en Pep parla del com.

Suscríbete para seguir leyendo