Dins cap cap cap...

Els científics del segle XIX varen creure que podien deduir el caràcter d’un individu només fixant-se en la forma del crani, aqueixa caixa d’ossos que protegeix i resguarda el cervell. Llavors estudiaren la correlació entre la forma del crani i la intel·ligència. Se suposava que si tenies el cap gros eres més llest que els que tenien el cap massa petit. Vaig tenir un company a l’escola primària del meu poble que tenia el cap d’un volum que excedia la normalitat. Llavors podies pensar que era el més llest de tota la guarda. No sé si ho era. Els al·lots, a instàncies del mestre, suposàvem que el tenia ple d’arròs i, per aquest motiu li posàrem un malnom: en Cap d’Arròs. I si el miraves amb una mica de pausa i observaves aquell cap podies figurar-te que era farcit d’arròs. Pensaves: què en farà de l’arròs que porta dins el cap? Què en farà? Amb el temps vaig aprendre que l’important no és que tinguis el cap ple d’arròs, sinó el què faràs amb l’arròs que portes al cap.

El culpable d’aquest malnom era probablement el mestre. Succeïa que, a la tarda, en entrar a classe després de dinar, el mestre es passejava d’un cap a l’altre i, la mà estreta, amb els nusos del puny ens pegava dos copets a la closca. Llavors s’ensumava aquells nusos que havien copejat amb suavitat el crani i tractava d’endevinar de què havíem dinat. Ensumava i deia: fideus, sopes, burballes, patates bullides amb ossos de porc, escabetxo, faves cuinades, arròs... Cada dia el mateix repertori. Potser l’escassetat alimentària de la postguerra el conduïa a somniar amb aquell inventari de menjars. Curiosament, cada dia, en picar lleugerament el cap d’aquell al·lot que el tenia més voluminós que els altres, el mestre ensumava els nusos del puny i deia: arròs. Segons l’especulació més o menys científica del mestre, l’al·lot que tenia el cap gros, cada dia dinava d’arròs. I potser fou la rima el que va fer que, en la nostra imaginació, es construís aquella fantasia: decididament l’arròs, que arribava al poble amb comptagotes, feia créixer el cap de qui en menjava. Però en menjàvem poc. I segurament fou per això que la nostra intel·ligència es va torbar a créixer.

Em ve a la memòria la descripció del cap d’un al·lot que es feia en un vell sainet popular. Un personatge deia que l’al·lot «té un cap tan gros que, si fos un peu, calçaria el quaranta nou». Probablement, el cap del company de la meva escola primària, si de cas hagués estat un peu, ben segur que hauria calçat un quaranta nou. Fora de l’escola, allà on s’aprenia quasi tot, vaig aprendre el joc de paraules amb què he encapçalat aquest text: «Dins cap (adverbi) cap (substantiu) cap (verb) el que cap dins aquest cap». Arribar a entendre aquest joc lingüístic exigia una bona maduració intel·lectual.

Crec que era Freud qui va dir que a l’interior del cap es congria el desig i el conflicte. Hi he pensat ara en observar les imatges del cap de Mr. Trump. Fàcilment es pot veure que és un cap que ha menjat molt d’arròs i que en vol seguir menjant. Potser li agrada el nostre ancestral i patriòtic arròs brut. No sé si és la pregunta que ara pot fer-se, però és cert que dins el cap d’aquest home cada dia es congria un desig que mena a un conflicte. Quin número de peu deu calçar el cap del president d’Amèrica? El cap és una construcció històrica, potser hauria dit Simone de Beauvoir. Hauríem de saber com l’ha adquirit, aquest home, l’impuls, la força brava, les maneres de Buffalo Bill que pregona. Va desfermat, diuen. Com en una pel·lícula de vaquers de l’Oest americà: indis, tiroteig, destrossa, conquesta. Dia a dia, el món se sotmet a l’empobriment moral, per què?

Mentre, la gent torna més manejable, més sotmesa, més moralment empobrida, més incapaç de pensar.

Suscríbete para seguir leyendo