Els foguerons i la música

El foc és un dels elements que, des dels inicis de la humanitat, ha acompanya festes i celebracions, o bé en forma de fogueres o també formant part dels llums d’artifici.

La història de la música també ha agafat les flames com a referent de múltiples metàfores i, per tant, trobam no pocs compositors que han fet del foc protagonista o acompanyant d’algunes de les seves obres. Vegem-ne algunes.

En el Renaixement, Monteverdi, Palestrina i altres agafen el foc com a símbol del desig amorós o com a redempció espiritual a través de madrigals com Zefiro torna.

En el Barroc, els compositors segueixen les mateixes línies metafòriques. Així tenim a Händel a Il pastor fido o Bach a la cantata BWV 34 titulada així: O ewiges Feuer, o Ursprung der Liebe (Oh foc etern, origen de l’amor). De Händel és també la famosa suite Fireworks (Focs artificials) i que el dia de l’estrena a Londres motivà el primer gran embús de trànsit de la història i un accident mortal entre els tramoistes que havien d’encendre uns petards durant la funció. Molt recomanable un curiós tema de José Feliciano la melodia del qual està basat en una de les danses d’aquesta partitura handeliana.

Mozart, en el classicisme, inclou una escena en la qual els amants han de passar entre les flames per superar unes proves iniciàtiques a Die Zaublerflöte (La flauta màgica). També Haydn té una simfonia, la número 59, coneguda amb el sobrenom de Simfonia del foc, ja que va servir com a música incidental a una obra de teatre de teresetes, Das Feuer (El Foc), de Gustav Friedrich Wilhelm Grossmann en el Castell del príncep Esterházy. La simfonia, estilísticament pertany al moviment Sturm und Drang (Tempesta i ímpetu), que va néixer en el centre d’Europa en contraposició a la Il·lustració del sud.

Franz Schubert, ja en el Romanticisme, té lieder on el foc apareix de manera clara, sobretot com a metàfora emocional (amor, passió, sofriment interior).

A Verdi tenim l’escena de les bruixes de Macbeth, la de la crema a Don Carlo o la de la visió de la foguera que té Azuzena a Il Triovatore. I a Wagner és imprescindible el final de Die Walküre (La Valquíria) en el qual Wotan invoca el deu del foc, Loge, per tal que encengui un anell de flames entorn de la roca en la qual ha adormit la seva filla Brunhilda. De fet, a Das Rheingold (L’Or del Rin), un personatge important és el citat Loge.

Amadeu Vives a Doña Francisquita fa cantar al tenor «Por el humo se sabe donde está el fuego».

Debussy, ja a l’impressionisme té una peça per a piano titulada així, Feux d’artifice (Focs artificials).

En el món del ballet, Falla a El amor brujo té la dansa del foc i la Canción del fuego fatuo: Lo mismo que el fuego fatuo,/lo mismito es el querer/que huyes y te persigue,/le llamas y echa a córrer.

Stravinski té tota una obra titulada així, Zhar-ptitsa (L’ocell de foc). Més modernament, Arthur Honegger escriu La mort de Jeanne d’Arc.

I en el pop, I’m on fire de Bruce Springsteen, Adele amb Set Fire to the Rain, Johnny Cash i Ring of Fire i sobretot, The Doors i el seu Light My Fire.

Suscríbete para seguir leyendo