Encara sou a temps a veure ‘La Jove Plàstica i la renovació de les arts a Mallorca’

L’exposició, lligada a uns contextos polítics i econòmics determinats, està a punt d’acabar i és un bon final per celebrar el patró de Palma. Ha anat a cura de Jaume Reus Morro que, una vegada més, ha tramès el seu saber i compromís amb l’art contemporani. Per a les persones que vorejam els vuitanta anys, l’actual exposició, al marge dels records, conté ensenyaments que recomanaríem al jovent: inconformisme, solidaritat, lluita contra l’especulació, el turisme, la corrupció, les dictadures-l’extrema dreta, i contra l’art i la cultura oficial. Això i més significà la Jove Plàstica, que arreplegà un conjunt d’individualitats que a partir de l’ús de llenguatges i de tècniques visuals diversos, compartiren investigació artística, provocació i rebel·lió. Enfront del localisme, adreçaren la mirada cap a mons i maneres d’expressió aliens a l’art i a la cultura de l’illa, aleshores vigent.

Jaume Reus com a emblema de la mostra ha escollit la frase «La gratuïtat és una agressió», una al·lusió al títol d’un text d’abril de 1978 publicat a la revista Neon de Suro (octubre de 1975- març de 1982 i força representada en aquella), feta en format de diari i amb voluntat de divulgar i rebre propostes d’art experimental. La seva distribució gratuïta, per correu postal –mail-art–, implicà el rebuig del mercat d’art, al qual s’agredia.

Tanmateix, quan aparegué Neon de Suro la Jove Plàstica havia començat el recorregut, un començament que el comissari situa el 1969, en l’avinentesa de l’obertura de la Sala Pelaires, una de les dues galeries, al costat de 4 Gats (1973), connectades amb Joan Miró (de l’obra del qual la Fundació i la Llotja han ofert mostres rellevants). Els artistes «joves» (nascuts a finals dels anys 40 i inicis dels 50, exclòs M. Barceló) passaren d’exposar en un bar el 1970, a voltes considerat el punt de partida, a fer-ho en una llibreria fins a desembocar en galeries d’indrets diversos. No es limitaren als espais tancats, contràriament ocuparen places, carrers i illes (participació, si bé esquifida, en l’ocupació de Sa Dragonera), i amb l’art d’acció, executat sobretot en agrupament, sorprengueren el públic (a vegades escàs) formulant i reclamant reflexió i compromís.

D’altra banda, les creacions particulars de devers trenta personalitats coexistiren amb projectes col·lectius duts a terme a través de propostes: Mostra d’Art Pobre, Ensenya 1, d’agrupacions: Criada 74 i Taller Llunàtic, i de publicacions, on, devora la revista citada, se situa El Correu de Son Coc (octubre de 1978 i següents), l’ala més radical de la Jove Plàstica, de la qual s’allunyà.

La mostra es caracteritza per la seva complexitat en succeir-se i/o alternar les obres individuals, les exposicions dels grups com a Criada 74, i les publicacions amb les fonts d’informació, difusió i crítica representades mitjançant fotografies i vídeos. La informació arreplegada és tan densa que es fa difícil absorbir-la d’un sol cop i, lamentablement, no és acompanyada del catàleg que mereix i reclama, com va ocórrer, per exemple, amb l’exposició Neón de Suro (Fundació Pilar i Joan Miró, 1999), per citar una de les degudes a Jaume Reus. El catàleg constituiria un bon afegitó a la investigació esmentada i a altres, particularment a Art i conjuntura. La Jove Plàstica a Mallorca 1970-1978, una obra del mateix autor. Al respecte, cal no oblidar que des del boom expositiu de la dècada dels vuitanta, aquesta eina esdevingué imprescindible per a la disciplina de la Història de l’Art. Tant de bo que poguéssim disposar-ne, sigui quan sigui.

A despit del dit, l’espectador, si presta un poc de cura, s’orientarà en la successió dels espais – tota la planta primera del Casal– si s’adona, simplificadament, que el primer i els darrers són dedicats a la producció individual, mentre que els intermedis la conjuguen amb les sorgides de grups, manifests, exhibicions i edicions.

Enumerar aquí els qui integraren la Jove Plàstica (algun/s ja morts, en silenci o actuant al subsol, altres en actiu) és innecessari; l’enumeració no aporta res ni als qui els coneixen ni als que els desconeixen. No obstant això, per uns i pels altres, la visita/es és obligada, i pot actuar com a bàlsam i revulsiu d’allò que fou possible i del que encara, malgrat els esforços, no ha sigut possible. Per ventura esperem una catàstrofe natural que s’ho emporti tot?

Aquest recordatori es dirigeix a les persones que no van parar esment a les cròniques publicades a l’inici de l’exposició i a aquelles que s’han descuidat de contemplar-la.

Suscríbete para seguir leyendo