El món és més lleig

Cert és que, després que han passat les festes, el món és més lleig del que ho era abans de Nadal. Ho era abastament, lleig. Però en menys de dues setmanes hem superat la vella lletjor. Fa més fred, des que Mr. Trump governa la Terra. I tot és més repulsiu i trist, i penós. Debades podem incidir en el misteri de Nadal. Diu que en una cova, sota la calidesa que procurava l’alenada d’un bou i d’una mula, va néixer un infant a mitjanit i era un déu que venia al món per proposar-nos el combat contra la imposició i la força del poderós, per anunciar als homes i a les dones que seran venturosos aquells que tenen set de justícia, els nets de cor, els misericordiosos, els perseguits injustament, els que ploren.

Paga la pena imaginar l’escena. Potser és un mite, no ho sé. Umberto Eco escrivia, i ho feia des de l’agnosticisme, que una humanitat que ha estat capaç d’imaginar una història com aquesta, només per això mereix ser redimida. Succeí en una cova, una nit d’hivern, tot just quan el Sol comença a créixer. Els àngels baixaren del cel i cantaren. Els pastors que pasturaven el ramat hi acudiren delerosos de veure el prodigi. Uns li portaren llet i mel, d’altres, panses i figues i nous... Uns altres encengueren una mica de foc per a que la mare s’escalfàs. I tres reis vinguts de l’Orient guiats per una estrella arribaren a la cova i l’adoraren. I li oferiren or, encens i mirra. També paga la pena imaginar l’estrella i els mags que la seguiren. És una història que l’imagin en silenci.

Però avui, les celebracions festives de Nadal no tenen res de silencioses. I m’atreviria a dir que el renou n’és un dels grans protagonistes. El món és més lleig amb tant de renou. Potser fem renou per distreure’ns de tanta misèria i en feim als carrers, a les places, als grans magatzems, als restaurants, als supermercats, als dinars d’empresa... La gent és –afirmava Mossèn Alcover- renouera i capgrinosa. Ens ho deia el director de l’Escola Normal, en aquell temps en què jo hi anava a estudi: Deia que teníem el cap ple de grills. I és mala d’entendre, la gent. De què serveix tant de renou i tanta bullanga? I succeeix que, enmig del renou, massa gent es deixa endur per les proclames de la caverna i, al final, vota en contra dels seus propis interessos. És necessari reivindicar el silenci. Aquell silenci fosc de la nit de Nadal.

Reivindicar les nits silencioses enfront del renou dels míssils i les bombes, de les atrocitats contemporànies que fan més lletja la vida: les matances programades, la tortura programada, la invasió d’un país amb la intenció d’endur-se’n el petroli, les ciutats destruïdes, l’ostentació desenfrenada de la riquesa, la pobresa extrema, l’assassinat de milers d’homes, i dones, i nins innocents. Herodes torna a regnar a Jerusalem.

Llavors ens plantejam de nou una vella qüestió: les arts, la bellesa, les conquestes de la intgel·ligència fan més humans els homes i les dones, més aptes per a la justícia i la pietat? És difícil de creure. I em costa resignar-me a la idea de la inutilitat de l’art, perquè voldria que la gent que escolta música, que llegeix poesia, que assisteix al teatre i al cinema fos més justa i generosa, de sentiments més nobles, capaç de protegir-se davant la degradació moral. Però això és, segurament, una fantasia.

I, no obstant, m’agradaria reivindicar la força convulsa de l’art, de la literatura que ens mena al diàleg amb la realitat, de la música... Voldria que l’art fos dionisíac, i feroç, i divers, i salvatge. Voldria que l’experiència de l’art esdevingués un viatge iniciàtic que il·luminàs el trajecte d’un home, lluny dels esquematismes empobridors, a la recerca dels matisos, del dubte, de la descoberta momentània.

Aquestes setmanes, mentre celebràven la vinguda d’un déu que neix en la pobresa, mentre acudíem a comprar regals desaforadament, cantàvem nadales, i dinàvem amb la família o els amics, hem vist que el món tornava encara més lleig. Estrepitosament lleig, alhora que hem tingut la percepció que un vent de mestral assolava les nostres vides i les reduïa a la impotència.

Suscríbete para seguir leyendo