Tres per quatre

La tradició televisiva, que no cultural, ha fet que tal dia com demà els valsos omplin les cases de música, a través de la retransmissió que des de Viena es pot veure i sentir a gairebé tots els indrets d’Europa.

Però, què és el vals?

Per alguns prové d’una dansa pagesa del centre d’Europa, del segle XVIII, anomenada ländler. Per altres, és d’origen italià i del segle XVI. Fins i tot per alguns musicòlegs és del segle XI i d’origen provençal.

Sigui quin sigui l’origen, la veritat és que al llarg del segle XVIII passà al repertori més aristocràtic i de saló. De fet, en el Congrés de Viena de 1815 després de la derrota napoleònica, es ballà el Vals, cosa que va semblar imprudent i de mal gust, pel fet que la parella havia d’estar molt aferrada.

Exemples de ländler, el precursor del vals, els trobam a la Cinquena Simfonia de Gustav Mahler, en concret en el tercer moviment i, més popular encara, a una escena de la pel·lícula The sound of music (Sonrisas y lágrimas); es tracta del moment en el qual els dos protagonistes ballen sols en un pati, fora del saló del castell.

Es considera que el primer compositor que va incloure un Vals en una obra simfònica fou Josef Haydn, a la Simfonia número 91, composta el 1788.

Del mateix any és la Simfonia número 39 de Mozart, en la qual, el geni de Salzburg i en el tercer moviment inclou un fragment a ritme de tres per quatre, que és el propi d’aquesta dansa.

Atribuït a Beethoven és el conegut com a Vals dels somnis de Gertrude, publicat més de vint anys després de la mort del compositor i que serví a un desconegut i avui oblidat J. P. Gould a escriure unes variacions titulades Enchanting Dreams (Somnis encantadors) en les quals no cita en cap moment al músic de Bonn.

Tres anys després de la mort de Beethoven, Héctor Berlioz estrenà la seva Simfonia Fantàstica, en la qual i en un moviment que simbolitza musicalment una festa, inclou un vals, preciós, tot sia dit.

Schubert i Brahms també varen escriure alguns valsos per a piano. Del primer és recomanable escoltar el seu Kupelwieser, fruit d’una petició improvisada durant la festa de noces d’un amic l’any 1826, dos anys abans de la mort del jove Franz, és curiós veure com el caràcter de la partitura és melancòlic. Del segon, convé anar a la col·lecció de valsos recollits en l’Opus 39 i escoltar el que porta el número 15, la melodia del qual ens recorda la de la famosa cançó de bressol del mateix compositor.

I si parlam de vals i del piano, és obligat a anar a Chopin i al seu Opus 64. Aquí trobarem, entre d’altres, el conegut com a Vals del minut, que, per cert, dura una mica més.

I, arribats en aquest punt, ens hem de referir a la família Strauss i en concret a Johann Strauss pare i, sobretot, a Johann Strauss fill. Del primer ens hem de centrar en la seva faceta de músic destacable (una altra cosa seria la consideració com a persona, marit i pare). Fill dels amos d’una posada quedà orfe de pare i mare als 12 anys. Va estudiar d’enquadernador tot i que la música era la seva vocació, ja que a la posada hi anaven grups de músics a passar la nit i tocaven. Així que, també estudià violí i viola, formà part d’una orquestra i acabà creant la seva pròpia que va fer famosa arreu del món. La seva obra més coneguda és la Marxa Radetzky, que, contradictòriament és l’obra més aplaudida el dia de Cap d’Any tot i haver estat dedicada a un personatge que emprava la violència per a dominar els seus enemics. Si no, que ho demanin als italians.

Per a la seva part, Johann Strauss II, fill i germà de músics, és considerat el rei del vals vienès. Amb un catàleg de més 500 obres, entre operetes i altres formes, és l’autor del Bell Danubi blau, tal vegada el vals més famós de la història, tot i haver estat un fracàs el dia de l’estrena, com a obra coral. En efecte, l’obra va néixer com un encàrrec del director dels Cors de Viena, com a peça amb lletra de Josef Weyl, un comissari de policia. S’estrenà amb reticències el febrer de 1867, pels carnavals. El comissari hi va posar sentiments polítics i el cor no va posar-hi interès, per a la qual cosa la interpretació no va funcionar gaire bé. Tan malament va anar la cosa que Strauss va comentar: «Que el dimoni s’endugui aquest maleït vals». Ara bé, quan el compositor el va reestrenar sense lletra, a París, l’èxit fou enorme. Sempre recomanable tornar a 2001, una odissea de l’espai, el film de Kubrick en el qual sona aquest vals mentre les imatges mostren les naus navegant per l’espai. Poesia i ciència en estat pur.

D’un altre Strauss, però no de la mateixa família, Richard, és el vals que canta el baró Ochs a l’òpera El cavaller de la rosa. Impagable.

I en aquest capítol, el de l’òpera, no podem deixar d’esmentar el Vals de Musetta en el segon acte de La Bohème de Puccini una melodia que el compositor havia escrit uns anys abans per a piano sol i que reconvertí en una ària. També és obligat recordar que el brindis de La Traviata (Libiamo ne’ lieti calicí) de Verdi es canta a ritme de tres per quatre.

I de l’òpera al ballet, un context en el qual els valsos són imprescindibles: Què serien Coppelia, El Trencanous o fins i tot Petruixca sense aquests moments memorables?

Durant l’Impressionisme, el vals, que ja no era una dansa aristocràtica a principis del segle XX, també seduí Debussy (té un Vals romàntique) i, sobretot Ravel, el compositor que intentà contar l’auge i la decadència d’aquesta dansa en el poema Simfònic La Valse de 1920.

I per acabar ens referirem a dos valsos gairebé contemporanis: el que compongué Xostakóvitx per a la Suite per a Orquestra de Jazz escrita el 1938 i el de Nino Rota per a l’escena del ball de la pel·lícula Il Gattopardo de Visconti i que protagonitzen la recentment desapareguda Claudia Cardinale i Burt Lancaster.

Suscríbete para seguir leyendo