Innocents

S’acaba l’any. Avui és la festivitat dels Sants Innocents. D’aquí a pocs dies la Terra completarà la seva volta entorn del Sol i tornarem a començar de nou el cicle de sempre. Quan jo era un al·lot, al meu poble del Pla, malgrat el desvarieig dels vencedors de la guerra, la gent solia fer-se bromes alhora que inventaven històries absurdes, mentides aparentment divertides, les innocentades. A la plaça del poble –deien, per exemple- ha arribat de bon matí un platet volador amb dos extraterrestres que es passegen pels carrers i encalcen els al·lots i, si els apleguen, se’ls enduran al planeta Mart. Sabeu què en faran d’aquests al·lots? En faran combustible per a les seves naus espacials. Hi havia en les històries inventades una certa tendència a l’horror, a estimular la por, a subratllar que la vida és una successió d’absurds. I era la por de sempre.

En acabar-se l’any, potser és un bon temps per a la reflexió i l’anàlisi i repensar l’absurd. Retorn a Camus i al mite de Sísif. Sabeu que era rei de Corint i es va burlar dels déus. És un dels episodis més atractius de la mitologia grega. Era astut i pervers i transgredia les lleis que imposava l’Olimp. Podia esser confident, si li era necessari: Va revelar al déu dels rius que Zeus havia raptat la seva filla a canvi d’una font per a la seva ciutat. Més tard, se’n va riure de la Mort i s’escapà de l’infern a base d’estratègies enganyoses i d’astúcies. Els déus s’enfadaren i el varen castigar. Li varen imposar el càstig que consideraren més terrible, el més espantós: el condemnaren a l’esforç inútil, a la repetició eterna, a un treball que no acabaria mai, i seria un treball que no tindria sentit. Carregaria una pedra sobre les espatlles i la pujaria al cim d’una muntanya, en arribar a dalt, la pedra rodolaria pendís avall fins a tornar al punt des d’on havia començat el viatge. Sísif baixaria de la muntanya, tornaria a carregar la pedra i reprendria de bell nou el camí esquerp de la costa. Una vega i altra, fins a l’eternitat. Un esforç inútil que no tindria cap sentit.

Camus va publicar Le Mythe de Sisyphe l’any 1942 a l’editorial Gallimard de París. Era en temps de guerra i en plena ocupació alemanya. França dubtava entre la resistència i el col·laboracionisme. I Camus retreu el tema de la pedra que Sísif ha de carregar-se i traginar fins al punt més alt de la muntanya per a que, tanmateix, se li escapi de les mans i rodoli rost avall. És bo de veure que es tracta d’un càstig absurd i pervers: la consciència de la inutilitat de l’esforç.

En repensar l’any, he tingut la sensació de cansament. I m’he esforçat per trobar sentit a un món que potser no té sentit. Augmenta l’escletxa que separa la pobresa dels rics insaciables. I el poder dels més forts. I els fluxes de migrants que fugen de la misèria o de la guerra. I la fam com a arma destructiva. I el canvi climàtic que hem provocat entre tots, però uns més que els altres. I la desintegració dels valors culturals. I els feixismes latents. I la manipulació de la informació. I... És necessari fer rodolar totes aquestes pedres. És necessari parlar-ne i combatre-les. La idea d’uns drets humans universals dels que parlava Conrad a En el cor de les tenebres, uns drets per a tota l’espècie tan inhumana a la qual pertaneixem és, segurament, una innocentada. És suficent pegar una ullada al panaroma geopolític per entendre-ho.

Sísif és astut i és conscient del seu drama. Vaig llegir aquest llibre a començaments dels anys seixanta del segle passat, quan tot just Edicions 62 acabava de publicar-lo traduït al català. Em parlava de l’home rebel i de com és necessari oposar-se contínuament a la injustícia. Per a Camus la resposta és la rebel·lió. Sísif es rebel·la contra el càstig dels déus i aconsegueix esser feliç en la lluita. Perquè aquesta lluita és suficient per a omplir el cor d’un home. La felicitat arriba per mitjà de la capacitat de persistir.

Potser, avui que feim festa els innocents, no és una mala proposta.

Suscríbete para seguir leyendo