Recordança del meu amic Joan Guerra

Encara recordo la primera vegada que et vaig veure. Va ser a Sencelles, el febrer de l’any 2022, el poble on vas néixer l’any 1938 i que et dedicava una exposició homenatge. Jo havia vingut per entrevistar-te pel programa Entusiastes, però he de confessar que el meu interès anava més enllà de la professionalitat. Feia temps que admirava el teu art i estava ansiós per conèixer el creador d’aquells personatges fabulosos de pipelles llargues i ulls grossos que tant m’han seduït.

Recordo que, quan vaig arribar a l’exposició, tu encara no hi eres, però les teves bruixes, dimonis i jaies ja m’esperaven! Tots els racons n’eren plens, com si s’haguessin reunit per celebrar un «aquelarre» de follia. De seguida vaig preguntar a les persones que guardaven la sala si ja havies arribat, i tots es van estranyar quan els vaig dir que venia de la ràdio. Sabien que no t’agrada gaire això de fer entrevistes. Per un moment vaig pensar que no vindries.

Però sí, vas comparèixer, i en record perfectament el moment. Vas arribar amb un cotxe gros que es va aturar just davant el portal de Can Garau. De sobte, es va obrir la porta del copilot i, per l’expressió d’emoció dels presents, vaig saber que eres tu. Pareixies una estrella de cinema que arribava a la seva estrena. Aquest és el primer record que tinc de tu.

No puc negar que la nostra amistat és tardana, però ben aprofitada. Record perfectament les nostres tertúlies al Bar Bosch i el teu «humor negre», com tu mateix el definies.

També vull remarcar que, tot i ser un home discret, vas voler acompanyar-me en moments molt importants per a mi: quan vaig presentar el meu primer llibre al Museu de Mallorca o quan vaig inaugurar la primera exposició com a comissari. Record especialment aquesta darrera: hi havia molta gent, però tu vas quedar fins al final per donar-me l’enhorabona. En aquell moment ja no només eres l’artista, sinó també l’amic.

Va ser poc després d’aquell dia que et vas posar malalt, però encara vas tenir temps de donar-me una altra sorpresa. Vas venir fins a Valldemossa, això sí, amb l’ajuda de la teva neboda Marilen, que tant t’estima. Tornava a ser dia d’inauguració, i ella es va apropar discretament i em va dir:

«A defora hi ha el tio que t’espera».

Ara em brollen les llàgrimes en pensar en aquell moment, i en tants altres que, a les sis del matí, mentre escric aquestes línies, emergeixen dins la meva cervellera.

M’agradaria acabar amb una anècdota recent, de fa just una setmana, quan va venir l’escriptor Gabriel Janer Manila a la Fundació Cultural Coll Bardolet per oferir una conferència. En entrar per la porta, tot d’una va reparar en el Betlem que tenim just a l’entrada. És clar, els protagonistes són les teves figures de papier mâché, que tant t’agradava fer, fins i tot més que els quadres! T’agradava dir que eres un artesà.

Sigui com sigui, el Betlem ens va servir de pretext per conversar una bona estona sobre tu i el teu art meravellós. Però, sobretot, em ve al cap una frase que encara avui em ressona:

«Jaume, és que les seves figures transmeten alegria; quan les mires no pots evitar somriure».

I té tota la raó. Avui dia, que vivim en un món tan complicat, ple de maldecaps, trobar un home que amb el seu art t’esbossi una rialla d’orella a orella… no es pot demanar res més.

Gràcies, Joan. Amic.

Artista.