En el Temple de Debod

L’altre diumenge, el darrer dia de novembre, es manifestaren a Madrid les forces de la dreta civilitzada per protestar contra el Govern central. Ho feren vora el temple de Debod, que Egipte regalà a l’Estat espanyol l’any 1968 en compensació a l’ajut que havia rebut a l’hora de salvar els temples de Núbia, sobretot Abu Simbel, quan estava a punt de construir-se la presa d’Assuan. El temple, dedicat als déus Amon i Isis, tindria, segons els egiptòlegs, una mica més de dos milers d’anys. Quan vaig veure el personal que pujava a l’estrada i prenia el micròfon entre les mans per perbocar injúries i escarnis, insults i paraules enutjoses vaig pensar, perquè és necessari esforçar-nos a riure’ns de qui no fa més que fer servir l’agressió i es deixa endur per la retòrica de la injúria, que, potser, amb una mica de sort es posarien a cantar els fragments més divertits i alegres de La corte de Faraón, la sarsuela vodevilesca –opereta bíblica, també en diuen-, molt popular fins a 1936 i prohibida durant el franquisme. El decorat hi era: un temple faraònic al bell mig d’un parc.

Sobre l’estrada hi eren tots els factòtums de la dreta civilitzada: el Gran Faraó, Putifar, el general invicte, el «casto José», la Lota, la jove babilònica que han portat a Menfis perquè esdevingui l´esposa del general i així premiar el seu triomf guerrer als combats de Síria.

Quan la vaig veure, aquella gent, sobre l’estrada, vaig rebaixar el volum del televisor i vaig imaginar que cantaven –ho feien amb ímpetu- les estrofes satíriques i burlesques de l’opereta. Esperaven l’arribada de Putifar entre banderes i crits de victòria. De sobte, la Lota deia: «En el templo de Isis / purificada / por las aguas del Nilo / fresca y bañada...» Era una delícia, de tan relaxant. Quasi em vaig fondre en sentir que deien, referint-se a la Lota: «La casta doncella / más pura que el loto / que a orillas del Nilo / ofrece su flor». Maresanta, no m’acabava de creure el que sentia. Em vaig punyir l’oïda i vaig obrir els ulls com espantats per assegurar-me que ho havia sentit de manera correcta: «Ofrece su flor». La frase em ballava per dins el cap.

No explicaré ara la causa per la qual Putifar no pot consumar el matrimoni amb la Lota. Aquells que no coneixen l’argument de la sàtira no em perdonarien que els facés un espòiler i els destapàs certs detalls de la trama i els anticipàs el desenllaç de la ficció. Se’n diria revelació d’informació reservada. Vull dir que no seria oportú que ara escrivís què va passar damunt l’empostissat on havien anat a parar les forces faraòniques de Madrid, just a tocar el temple de Debod. Havia baixat fins a zero el volum del televisor. M’imaginava que cantaven les petites, inofensives procacitats de l’opereta bíblica. Quan la Lota va dir: «Ay, vámonos pronto a Judea», vaig pensar: aquesta dona la sap llarga. I estic convençut que no m’equivocava.

La Lota és com una pepa de les de Postguerra: no gens grassona, però de faccions rodonenques i de cos lleugerament polpós. Aquell dia em va recordar la Blancaneu de Disney. La pel·lícula és de 1937 i conta la història d’una jove princesa desgraciada per culpa de la dolenteria i la maldat de la madrastra. Les pepes d’aquell temps eren de pasta de cartró i tenien els ulls molt oberts.

Quan acabà la festa, vaig pensar que la imaginació m’havia salvat de les paraules inflamades i de l’alteració morbosa d’aquella gent, de la pornografia de l’insult, tan abundosa. No en dubteu, la fascinació per l’insult també és pornografia.

Suscríbete para seguir leyendo