Una pregunta

Record ara una pregunta que Italo Calvino es plantejava quasi a l’inici de les seves Lliçons americanes: Qui som nosaltres, què és cada un de nosaltres? La resposta era contundent: Som una combinació d’experiències, d’informacions, de lectures, d’il·lusions, de desenganys, de somnis. Som un inventari de vivències, de tempteigs, de records. És com si portàssim un sac a l’esquena on haguéssim aplegat tot el que deriva de la vida, i sabem que aquests materials poden mesclar-se i reorganitzar-se de múltiples maneres. Llavors, en contar-nos la pel·lícula que reordena la nostra experiència, aprenem quin és l’ordre en què organitzam el temps viscut i el valor que atorgam a les nostres catàstrofes i a les nostres glòries. També, a les nostres decepcions. Però, sobretot, a les mentides que hem hagut de suportar. I les infàmies que hem hagut de veure. Podria esser un objectiu de l’educació la creació d’instruments per detectar la mentida, la podridura, el feixisme que reviscola com una serp: abandona la pell cansada i sorgeix de nou més viva, més enverinada.

Llegeixes la premsa, escoltes les notícies, cada dia ens toca viure un fet i un altre que escarrufen. Es parla d’un judici polític, d’una guerra bruta. Algú em diu que el cop d’Estat de 1936 i la guerra que en va derivar continuen. La guerra continua per uns altres mitjans, sense fusells ni bombes, però és la guerra. I a mi em fa vergonya veure que dos ‘mostrencos’ ens refreguin per la cara que han guanyat la partida i ho celebrin eufòrics. (La paraula ‘mostrenco’ ens ve del castellà i, de primer, significa animal desorientat i sense rumb. També es diu de la persona ignorant i atrevida). Em fa vergonya. I en el sac que portam a l’esquena haurem d’afegir una altra decepció, i una altra vegada dir-nos que les conquestes que havíem aconseguit no són per sempre. Ja són moltes les falsedats que tenim guardades al sac de la memòria.

Probablement, els ‘mostrencos’ també descendeixen de l’homo sapiens, ben igual que nosaltres. Tots, ells també, venim de l’antecessor africà del qual, potser per mitjà d’una nova selecció, emergí fa mig milió d’anys l’home modern. Ja es pot veure com és l’home modern. Totes les espècies d’homínids s’extingiren amb més o menys lentitud fins que només quedà la sapiens, que es va estendre arreu de la Terra. Tots som, per tant, una mica parents.

Però hi ha parents dels quals més val fer-se enfora. I aquesta necessitat de fer-nos enfora de segons quins ‘mostrencos’ ens ha duit a enyorar la naturalesa africana de la qual provenim. Vull dir aquell temps en què ens pensam que l’home i la dona eren feliços. Diuen que per aquest motiu ens rodejam de cossiols i, si pot ser, d’arbres i flors, encara que només siguin pintades o estampades en una cortina, fins i tot fulles verdes de plàstic comprades en un bazar xinès, perquè sentim la nostàlgia dels boscos perduts, de la selva en la qual habitaren els nostres ancestres. A mi em revé aquesta herència sobretot quan plou. M’agrada veure ploure i imaginar-me que l’aigua m’empapa la pell, i em banya els cabells, i la cara... És com un reencontre feliç amb la natura de la qual un parent meu molt remot fou desposseït.

I, no obstant, els antropòlegs diuen que som animals culturals, que necessitam totes aquelles experiències de què parlava Calvino per esdevenir persones humanes, el producte de la interacció entre la naturalesa i la cultura: els desenganys, els somnis, els records, tot l’inventari de vivències. No sé si puc atrevir-me a pensar que el desgavell que ens envolta és un fet cultural. Sembla que som humans justament perquè ens movem en espais socials, perquè ens comunicam amb els altres, perquè som capaços de suportar el desgavell. Qui ha dit que de totes les meravelles de l’Univers la més gran és l’home?

Suscríbete para seguir leyendo