‘Emerging Pressences’, les noves presències de l’art mallorquí a Londres

En el marc de la fira World Travel Market, celebrada a Londres, el 14 de novembre s’inaugurà Dins i més enllà del marc, projecte que s’havia exposat a la primavera al centre cultural de la Misericòrdia durant l’Art Palma Brunch dins el cicle Noves Presències, i itinerà a Londres de la ma de la Fundació Turisme Responsable. El Consell de Mallorca va voler recuperar el projecte Noves Presències amb l’objectiu de donar visibilitat a artistes joves de l’illa, oferint-los un primer espai d’exhibició rellevant. L’organització d’aquesta nova edició va córrer a càrrec de l’ACCAIB i va constituir un bon exemple de col·laboració institucional amb el nostre teixit professional.

L’exposició posa el focus en creadors nascuts o residents a Mallorca: Joan Bonnemaison (Palma, 2001), Elena Covas López (Palma, 2000), Marta Crespí (Campanet, 2001), Marga Estelrich Vadell (Manacor, 2002), Rebeca Morey Pérez (Palma, 2004), Nicole Scarpa (Milà, 1993) i Joan Vidal Monserrat (Palma, 2002), seleccionats per una voluntat comisarial de tractar a través d’ells la riquesa i la diversitat de materialitats, tècniques i formats, per aportar una visió desacomplexada de la pràctica artística. L’objectiu no és projectar-hi un discurs curatorial extern, sinó deixar que siguin les seves pròpies veus, pràctiques i inquietuds, les que articulin una mirada envers l’actualitat de la creació artística contemporània. El marc expositiu, per tant, s’obre per acollir universos ben diferents: des de la pintura sobre tela a l’escultura que reaprofita elements descartats o bé objectes trobats, des de l’objecte industrial a mètodes tradicionals populars, des de les referències que miren al passat amb certa nostàlgia fins a la ceràmica que vol renovar les formes d’exposar… Tot confluïa en un espai on es volia donar cabuda a la creació jove i a aquelles pràctiques que intenten dur al límit les seves propostes, sortint-se del camí prefixat, sense por a una certa radicalitat en les formes, a l’experimentació, a participar en un camí d’exploració que integri la prova i l’error.

Incloure la incertesa, deixar-se portar per la vulnerabilitat del que és incontrolable i que s’escapa a la nostra voluntat, pot esdevenir un símptoma que ens parli de la manera com aquestes generacions veuen el seu present i com es preparen per al futur. Les seves diverses respostes, trajectòries i actituds són un reflex de les complexitats: alguns marxen a estudiar fora i tornen amb referents diversos; d’altres adopten una posició irònica davant un mercat que els sembla poc permeable; i gairebé tots ells convergeixen en formes experimentals més properes a un gest que pren cos i volum.

El títol del projecte, manllevat d’una proposta de Daniel Buren de 1973, plantejava fins a quin punt és l’espai el que determina la percepció de l’art. En el nostre context, això es tradueix en la necessitat d’un marc que permeti als artistes experimentar, equivocar-se i crear sense pressió, un espai real on sentir-se inclosos, on poder fer i equivocar-se per aprendre, i fins i tot per a poder-se sentir en el ‘defora’ segons la seva voluntat.

La possibilitat d’itinerar la mostra a Londres i en el marc d’una acció cultural exterior, problematitza la idea del marc de pertinença. Des d’un altre context, el marc al qual ens referíem perdia la seva definició i s’eixamplava tornant a ubicar-se de nou en l’espai a què es referia Buren: el marc institucional per se. I la qüestió entorn del marc ens portava a preguntar-nos, des de Londres, per com ens percebem, què volem oferir de nosaltres mateixos a l’exterior i com ens perceben efectivament. Tot això que sembla tant enrevessat, com quan intentem veure’ns des de fora de nosaltres mateixos, potser obre una via clara; ja que sigui com sigui la mirada sempre una mica trencadora de l’emergència, aquella tan radical que fins i tot pot arribar a qüestionar el seu propi marc de referència, és sempre necessària. I és que un context cultural sa és aquell en què l’emergència forma part de l’interès de tot el seu marc cultural, que el percep com essencial per a mantenir un territori cultural viu, que projecti mirades cap al futur des d’un sediment ric com el nostre, assolint nous reptes i riscos.

El projecte deixa una experiència de col·laboració valuosa i, sobretot, una petita empenta de confiança per a un jovent creador que, sovint, fora del marc de les seves obres, veu el futur amb incertesa. Es diu que l’art té la capacitat de fer visible l’invisible. Així aquesta petita aventura ha aconseguit potser, per un breu temps, fer possible la idea, en un territori llunyà, d’un context cultural d’enorme vitalitat i riquesa de matisos.

Suscríbete para seguir leyendo