Coco Fusco i ‘Els segadors’

Coco Fusco (NY, 1959) passa per un bon moment. Ara mateix té en marxa dues retrospectives a les dues parts de l’Atlàntic, una al MACBA de Barcelona i l’altre al Museo del Barrio de NY. Activista, assagista i artista, el seu format habitual sol caure en el que podríem dir la instal·lació i la performance. Una de les seves obres més conegudes, i possiblement la que la va situar en el circuit internacional de l’art, Two Undiscovered Amerindians Visit the West (Dos amerindis sense descobrir visiten Occident), es va presentar el 1992, any d’incòmodes «descobertes» i de replantejaments postcolonials. La performance, realitzada amb l’artista mexicà Guillermo Gómez-Peña, mostrava dues persones engabiades, vestides de ridículs indis de pel·lícula de l’oest i que s’exhibien davant un encuriosit públic occidental. Fusco sap com posar el dit a la llaga. No és provocació gratuïta; és interrogació i examen de consciència.

Els segadors és un vídeo encarregat pel MACBA el 2001 i, si bé es pot veure a la mostra de NY, és absent a la retrospectiva d’ara a Barcelona. L’artista aquí reflexiona sobre l’himne nacional de Catalunya i els seus usos. Per desenvolupar el projecte, Fusco va publicar un anunci buscant actors i actrius capaços de cantar la cançó. Dels setanta-cinc candidats, en va seleccionar vint-i-cinc de procedències diverses, als quals va demanar que cantassin l’himne davant la càmera. El rodatge, dut a terme al MACBA, incloïa una actriu correctora de dicció, un paper habitual en l’àmbit teatral i audiovisual català, que remarca en el vídeo la importància atribuïda a la pronúncia normativa i a la idea de «puresa» lingüística.

L’obra s’articula com un càsting en què Fusco, que també apareix davant la càmera, explora les tensions entre persones nascudes a Catalunya, però provinents de famílies immigrades i la manera com són percebudes per catalans de llarga tradició familiar. Les dificultats de pronunciació d’alguns participants revelen la distància entre identitat viscuda i identitat reconeguda. A través de l’alternança de català i castellà i del contrast visual entre actors blancs i negres, Els segadors de Fusco aprofundeix en nocions com el terme xarnego, la hibridació racial i musical —amb versions d’Els segadors en salsa, flamenc, punk, rap i fado—, les identitats múltiples i la relació entre llengua, integració i classe social en la Catalunya contemporània.

Els segadors, emperò, sempre ha estat un artefacte híbrid, impur. Himne oficial i nacional de Catalunya des del 1993, té arrels que provenen d’un antic càntic jueu, Ein K’Eloheinu (No hi ha ningú com el nostre Déu). D’aquí, al s. XVII, va passar a ser una cançó que evocava la revolta dels Segadors de 1640, un conflicte entre la població catalana i la monarquia hispànica arran d’abusos militars i tensions polítiques. La versió moderna de l’himne, però, es basa en la lletra escrita per Emili Guanyavents el 1899 i destaca el to combatiu i reivindicatiu, que apel·la a la defensa de la terra i la llibertat: «Bon cop de falç, defensors de la terra!». Tanmateix, hi ha indicis, segons l’erudit Jaume Ayats i altres, que la cançó també va adaptar-se com a tema eròtic. El famós «cop de falç» és una al·lusió al coit i a la virilitat d’uns joves segadors.

En aquest context, el vídeo Els Segadors de Coco Fusco m’ha fet aturar. Fusco utilitza l’himne català com a objecte de dissecció: no per qüestionar-lo, sinó per mostrar com les societats construeixen i instrumentalitzen els seus mites col·lectius. El contrast entre la solemnitat de la melodia i la manera com ella la desmunta posa en evidència el fet que els símbols tant poden ser opressius com alliberadors. Veure Els Segadors a NY (ciutat híbrida per antonomàsia), dins el Museo del Barrio, afegeix una capa extra: et fa pensar en com cada comunitat utilitza la seva pròpia narrativa d’opressió i victòria, i què passa quan aquesta narrativa es converteix en dogma.