El futur dels instruments tradicionals es decideix ara

En el marc de la XXX Trobada de Xeremiers i Fira de Lutiers de Sa Pobla i de la II Trobada Infantil, es fa evident que la música tradicional viu un moment de gran vitalitat. Les places plenes de sonadors joves, la presència de famílies i el compromís dels professors ho demostren. Però aquest impuls també ens convida a fer-nos una pregunta: estam preparats per garantir que aquest creixement tengui continuïtat i qualitat en el futur?

A Mallorca disposam d’un patrimoni musical d’una riquesa excepcional. La colla de xeremiers i altres formacions musicals formen part del fil sonor que acompanya festes, balls i moments col·lectius des de fa generacions. A més, la Llei de Cultura Popular i Tradicional (2002) ja reconeix la música i els instruments tradicionals com a patrimoni immaterial a protegir. Així i tot, encara no existeix un itinerari formatiu oficial que garanteixi igualtat d’oportunitats amb altres instrumentistes i una titulació reconeguda als seus intèrprets. El resultat és que la transmissió depèn, massa sovint, de l’esforç individual i de les iniciatives de cada escola o col·lectiu.

Aquesta manca d’estructura té conseqüències clares. Es fan evidents dificultats pròpies de l’absència d’un grau elemental: qüestions d’afinació, mancances en llenguatge musical, desconeixement del repertori tradicional o manca d’experiències de conjunt amb criteri comú. Tots aquests indicadors no responen necessàriament al desinterès, sinó a la necessitat urgent d’una formació coherent i reconeguda.

Al Principat, especialitats com el sac de gemecs, el flabiol i tamborí (de cobla), la tenora o el tible formen part del grau professional i superior. Al País Valencià, la dolçaina i el cant valencià disposen d’itineraris reglats complets de grau elemental i professional. Altres comunitats van crear ja fa dècades programes oficials per a la gaita, el txistu o la guitarra flamenca. Mentrestant, a les Illes Balears, no existeix encara ni tan sols un grau elemental reconegut.

Això no és només una qüestió de titulacions. És, sobretot, una qüestió de futur. Un itinerari de quatre anys de grau elemental no aportaria només tècnica i llenguatge musical, sinó també experiència de conjunt, criteri sonor, consciència estilística i un marc d’exigència compartit. És el fonament necessari perquè, el dia de demà, es pugui plantejar un grau professional i, eventualment, un superior.

Això tindria un impacte directe en la igualtat d’oportunitats per a infants i famílies a les escoles municipals de música, en una qualitat interpretativa més sòlida i coherent, en l’impuls a la recerca, la transcripció i l’organologia, en la creació de noves sortides professionals dins i fora de l’àmbit educatiu, i en un reconeixement institucional homologable al d’altres especialitats artístiques.

La trobada d’enguany és una mostra clara del potencial que tenim. Però si volem consolidar-lo, necessitam que les institucions facin el pas que fa anys que el sector reclama: assumir la responsabilitat d’integrar els instruments tradicionals dins l’ensenyament reglat. Sense aquest compromís, continuarem depenent de voluntats individuals, i serà difícil garantir la coherència i la continuïtat que la nostra tradició musical requereix.

Sa Pobla celebrarà els trenta anys d’aquella llavor que sembrà Antoni Torrens, i tornarà a evidenciar fins a quin punt la música tradicional té present i futur. Hi veiem infants il·lusionats, mestres que hi deixen hores i lutiers i col·lectius que mantenen viva la pràctica dia rere dia. Ara bé, perquè tot això tingui continuïtat, falta el que només poden garantir les administracions: estructura, estabilitat i reconeixement acadèmic.

Preservar la tradició no vol dir quedar-se en el folklorisme —en una visió estàtica o superficial del que som—; vol dir dotar-la de les eines necessàries perquè pugui avançar amb solidesa. I això no pot esperar: el futur dels instruments tradicionals es decideix ara.