Lux (aeterna) de Rosalía

Escric aquestes notes només unes hores després que, un cop més i com cada 11 de novembre i 2 de febrer, l’ombra de la rosassa que mira a llevant es col·loqui tangencialment sota la que mira a ponent, a la Seu de Mallorca, cosa que ha donat nom a aquest fenomen tan popular: La festa de la llum.

Llum en llatí és Lux i com que pel catolicisme «Crist és la llum del món», no és rar que a la missa de difunts gregoriana es canti sobre aquest fet, a través d’una antífona que diu així: «Lux aeterna luceat eis, Domine, cum sanctis tuis in aeternum quia pius es» (Que la llum eterna brilli sobre ells, Senyor, amb els vostres sants per sempre, perquè sou misericordiós).

A partir d’aquest tema musical són molts els compositors que han volgut incloure l’antífona a les seves composicions escrites per a honorar els morts, el Requiems. De Tomás Luis de Victoria a Morten Lauridsen, passant per Giuseppe Verdi i Wolfgang Amadeus Mozart, trobam infinites maneres d’entendre aquest Lux aeterna. Per cert, una molt recomanable és la que feu John Cameron a partir de la melodia titulada Nimrod que Edward Elgar va escriure per a les seves Variacions Enigma.

I encara més: grups de música pop o rock han vist en aquest tema idees per a cançons, és el cas del grup de heavy metal Metallica: «Lux æterna, sí. Emoció, sensació frenètica. Aliança afí connectada a l’interior. Commiseració, salvació sonora. Expulsa els dimonis que estrangulen la teva vida».

Ara, la cantant Rosalía, ha tret un nou disc titulat genèricament Lux. No Lux aeterna però sí que amb la idea de convertir-se en un referent mundial i eternitzar-se. Cosa que està aconseguint, sobretot a través de la cançó Berghain que canta acompanyada per l’Orquestra Simfònica de Londres i algunes altres veus. Aquí, alguns hi ha volgut veure un canvi de registre vocal i instrumental que ha portat a l’artista catalana a «cantar òpera». Però no és així, Rosalía no canta òpera, fa ús d’algunes tècniques vocals i a la utilització d’una part d’una orquestra simfònica per obtenir un resultat interessant, que enganxa (a mi m’ha enganxat), però que en cap cas podem considerar part d’un gènere tan extens i complet com és el líric.

Ara bé, si aquesta nova manera de multiplicar-se fa que Rosalía acosti el seu públic a la mal anomenada Música Clàssica, cosa que no crec es produeixi, almanco de manera massiva, aleshores benhaja. El que ha fet Rosalía amb la instrumentació no és nou, abans que ella altres grups i cantants pop ja havien emprat orquestres simfòniques: Beatles a A Day In The Life, Moody Blues a Nights In White Satin, Colplay a Viva la vida o Elton Johnn a Sorry Seems To Be The Hardest Word una de les seves millors balades. I vocalment, Freddie Mercury ja havia provat registres aguts que, fins i tot, s’acostaven més al cant clàssic que els de la jova artista de Sant Esteva Sesrovires.

M’agrada Berghain, no ho negaré, com m’agraden moltes altres cançons pop. Crec que és una cançó ben construïda, que té una melodia inspirada i que l’acompanyament la reforça. Ara bé, ¿el seguiré escoltant d’aquí a uns anys? Aquesta és la pregunta la resposta a la qual els temes esdevenen o no clàssics.

Per acabar, faig meu l’escrit que la musicòloga Eugenia Gallego ha publicat a les xarxes socials i en el qual, encertadament escriu: «A Rosalía, sinceramente, dudo que le interese la etiqueta de «ópera». Su victoria es mayor: Ha cogido los muros que separan el mainstream de lo académico... y los ha dinamitado». Més clar impossible.

Suscríbete para seguir leyendo