Els amors virtuals

És freqüent, en temps d’adolescència, enamorar-se d’una estrella del cinema, encara que, a vegades, l’adolescència dura tota la vida. Probablement tothom, homes i dones, hem estat enamorats en alguna ocasió d’una d’aquestes figures estel·lars de la qual només hem vist les imatges en una pantalla. Hi ha qui diu que això és perillós. Vaig conèixer una jove que m’assegurava que Gregory Peck, el gran actor del Hollywood clàssic, era el model d’home amb el que somiava. El recordava en el paper del capità Ahab a Moby Dick, en el del periodista de Vacaciones en Roma, en el d’Atticus Finch de Matar un ruiseñor. És clar que es tractava d’un amor virtual, perquè mai no l’havia vist en persona i, sobretot, estava enamorada del que en el seu somni d’amor li atribuïa.

Els adolescents de la meva generació ens enamoràrem de Clàudia Cardinale, de Natalie Wood, de Sophia Loren i, natutralment, de Marilyn. Foren els nostres amors virtuals. He sentit explicar una frase que Rita Hayworth hauria dit en un moment de desencant: «Els homes que s’han ficat al llit amb mi sempre s’han pensat que s’ajeien amb Gilda, però s’han trobat que entre els llençols hi era jo». Em sembla terrible. Venia a dir que aquells homes perdien la capacitat de continuar amb la recreació de la dona per la qual havien sentit una atracció furiosa. La literatura n’és plena d’amors virtuals. El cas més conegut podria ser Madame Bovary, la dona que s’avorreix i imagina que fa l’amor. L’absència del que és real defineix la virtualitat dels amors imaginats. I és perquè la representació de la realitat sempre és més atractiva que la mateixa realitat.

Pens ara en el mite d’Eros i Psique, així com el va contar Luci Apuleu al començament del segle segon. Ambdós es troben de nit, però ella no sabia qui era l’home desconegut, l’amant amable. S’estimaven a les fosques i sense veure’s. Eros havia posat una condició: No el podia veure ni preguntar qui era. Però Psique era curiosa i no es resignava a aquell secret. Una nit amagà una llàntia i esperà que Eros s’adormís per encendre-la i veure’l i descobrir qui era. Succeí que una gota d’oli de la llàntia va caure sobre la pell d’Eros i això el va despertar. S’enfadà i la castigà perquè havia volgut saber amb qui feia l’amor. Psique, innocent, havia volgut descobrir la realitat i li costà el rebuig i el desempar. Ell volia que la seva relació continuàs essent un misteri, diria una fascinació.

En la creació de l’amor imaginat intervenen tots els sentits, però sobretot l’oïda. Ho escriu Roland Barthes: ens deixam endur per les paraules que l’oïda escolta. Volia dir que les paraules contribueixen més que cap altre recurs a desvetllar la imaginació. A les fosques, escoltes les paraules de l’amant, l’entonació de les frases, les vibracions del seu cos... I perceps a través de l’oïda l’eco de cada emoció, encara que les paraules no diguin res, només per la passió que hi poses en dir-les. I també en escoltar-les. Diu l’amant, en un moment de gràcia: «Jo no tinc res què dir-te, però aquest no-res, és a tu que te’l dic». I és com un sospir, com una aspiració del cos que expressa una emoció intensa. Si alguna vegada l’amant t’ha dit aquestes paraules i ha estat a les fosques, de sobte t’has pensat que tocaves el cel. I has construït una imatge virtual. I el teu pensament ha tornat a trescar els espais de la imaginació.

Ho escriu Ortega y Gasset en el seu Estudios sobre el amor, un exemplar el qual vaig comprar en una caseta del Ram, quan a la fira, a més de pomes ensucrades i cotó de sucre, hi portaven llibres de segona mà: l’amor és una fantasia que construeixes des de la imaginació. Una fantasia que creix amb les paraules, com la literatura.

Suscríbete para seguir leyendo