El dia després

Hi ha dies que, en aixecar-me del llit, tinc la impressió que el món s’acaba. És el final d’un temps, com tants altres que s’han perdut en el riu de la història. Llegesc la premsa, escolt les notícies, observ les imatges que m’arriben. Ha costat suors i sang aconseguir la mitja dotzena de llibertats que encara tenim a l’abast de les mans. I havia cregut -santa innocència- que cada triomf, gran o petit, era per sempre.

He mirat el meu temps, el nostre, i he vist dins el mirall una llarga filera d’éssers estranys, monstruosos, que avancen un rere l’altre. Es diuen: Donald Trump, Vladimir Putin, Benjamin Netanyahu, Viktor Orbán, Javier Milei, Giorgia Meloni... N’hi ha més. És gent que no exclou la violència per a aconseguir els seus objectius, ni la mentida, ni la brutalitat, ni l’extorsió, ni la fúria... Fan por. Alimenten la por i l’esperonen. Els veig amb una serra de motor a les mans.

El món s’acaba? Aquests dies passats he visitat l’exposició Apocalypse. Hier et demain, a la Biblioteca Nacional de França. És una reflexió a través de l’art sobre les representacions de la fi del temps. El llibre de l’Apocalipsi fou escrit el segle primer per Joan, l’Evangelista, i a l’exposició se’ns diu que es tracta d’un text fundador de la cultura occidental. Es parteix d’aquest gran relat visionari i es mostra com durant més de mil anys l’art ha representat l’extermini –des del manuscrits il·luminats de l’Edat Mitjana fins a les representacions contemporànies que passen per Rubens, Goya, Durero, William Blake, Kandinsky- i ha tractat de mostrar la catàstrofe: les estrelles del cel cauran sobre la terra, la gent es refugiarà dins les coves, caurà foc dels núvols i el mar tornarà sang. Sonen les trompetes. Els segells van obrint-se. Salten els quatre cavallers i sembren arreu la misèria i la mort.

Qui és aquest profeta que clama des de l’illa de Patmos i ens anuncia un futur apocalíptic, terrorífic? Un futur que ens jutjarà. A l’exposició poden veure’s manuscrits, llibres d’hores, mosaics, escultures, pintures, tapissos, vitralls, elements arquitectònics... També textos literaris d’Emily Dickinson, Friedrich Hölderlin, Víctor Hugo, Mary Shelley, Antonin Artaud, Margueritte Duras... I s’hi parla de la maldat i les atrocitats de la guerra, de l’extermini d’un poble per un altre, de la fam, de l’horror dels camps nazis, però també de l’amenaça nuclear, del canvi climàtic, de la violència d’avui, del final de les energies fòssils, de les catàstrofes ecològiques..., d’un món que s’esfondra sota el foc, com ha contat Ray Bradbury.

L’exposició fa que l’art interrogui el present i plantegi una mirada contemporània sobre l’Apocalipsi. Com una antiga veu, una vibració que sacseja el present i ens obliga a imaginar un món nou per al dia després, sobre les runes del vell món. La catàstrofe com a preludi d’un nou ordre. Vull pensar sobre les runes de Trump, Putin, Milei, Netanyahu, Orbán... I tots els altres de la seva corda. Un dia seran cendra. Seran cendra podrida.

De la mateixa manera que la visió de Joan –jo he vist un cel nou i una nova terra-, l’exposició es tanca amb una proposta d’esperança. Com un llumeneret blau perdut al fons de la nit. En el darrer tram quaranta artistes imaginen com serà el dia després, alhora que exploren la violència d’avui, des de la necessitat d’imaginar un altre temps. La necessitat d’imaginar uns altres mons, després de la fi del món.

Aquí, el passat i el futur s’entrellacen en una espiral que inquieta i l’art, de bell nou, torna a esser un acte de resistència.

Suscríbete para seguir leyendo