Quan sorgeix la bellesa

Era el matí d’un dissabte, a les darreries del mes de febrer. Vaig acudir al nostre rastre particular i vaig pasejar entre el trastum d’andròmines que hi duen a vendre. Ara hi vaig poc, però en altre temps hi anava totes les setmanes i amb els anys vaig arribar a fer-hi amics i coneguts. En podria contar moltes històries. El baratillo –que aquest és el nom que en diem a Mallorca- és com una platja on van a parar les restes d’un naufragi col·lectiu. Hi he vist biblioteques senceres de persones que havien estat amigues meves, hi he vist manuscrits de personatges públics, copes que havien estat el trofeu d’una victòria esportiva, plaques de reconeixement de mèrits, quadres de pintors reconeguts i d’altres anònims. Sovint, aquells quadres marginats que ningú no volia. Succeïa que, en morir-se algú, els familiars es repartien els mobles abans de buidar el pis. I el que ningú no volia s’ho emportava un home que ho posava a la venda, per si algú acabava enamorant-se d’aquelles coses inútils que només feien nosa. Sempre quedaven les pintures una mica salvatges que tothom rebutjava. Aquestes pintures –heu sentit a parlar de l’art brut?- anaven a parar al mercat dels dissabtes. Són obres realitzades fora de les normes acadèmiques, una creació «pura», on aflora la pulsió creativa sense filtres. Jean Dubuffet, que valorà de manera extraordinària aquestes obres alternatives, afirmava que l’art vertader és sempre allà on no l’esperes.

Doncs succeeix, a vegades, que l’art és al mercat dels dissabtes, enmig d’una estesa de ferralla, i roba usada, i caramulls de sabates. No hi ha res per estrenar a aquest tipus de mercats i tot, des d’un sifó amb el mecanisme de ferro a un joc de cafè amb el rivet de les tasses daurat, espera una segona vida. Una nova oportunitat.

Sempre que he anat al mercat de Son Fuster Vell –amb els anys l’he vist a les avingudes, a la plaça de Llorenç Bisbal, al costat de l’església del Socors, ran dels instituts, just darrere la plaça del Tub- no hi he acudit a cercar res. No hi has d’anar a cercar res de concret, al baratillo. Aquest és un lloc on vas a sorprendre’t, perquè sempre hi trobaràs l’inesperat. Els que hi acudeixen amb un cert romanticisme enganxat al cor diuen que van a cercar-hi el propi passat: el que havies oblidat de tu mateix, el rastre de les coses que, en un moment o altre de la vida, et varen habitar. Com tu mateix, tot el que trobes al rastre: la quincalla, els mals endreços, els mobles vells, les pintures marginades, es fet de materials d’enderroc. Hi trobaràs col·leccionistes de les coses més estranyes. I el surrealisme sovint hi és present. Potser el surrealisme va sorgir en un mercat d’encants. Un dia, sobtre un peu de ribella hi havia una cama postissa de fusta que potser era la cama d’un mutilat de guerra. A sota, una col·lecció de trofeus abandonats.

Aquell dissabte de febrer, molt a prop d’un caramull de sabates usades, de tots els tamanys i de tots els colors, hi havia una parella jove amb un infant petit que no tindria més de dos anys. Aquella gent, home i dona joves, em semblaren arribats de fa poc a l’Illa. Removien les sabates i cercaven delerosos, per si trobaven un parell que s’avingués als peus del seu fill. De primer en trobaren una que, potser, li escauria bé, però havien de cercar l’altra perquè facés el parell. Quan els tingueren –eren uns sabatons verds i grocs- els assejaren als peus de l’infant i, en adonar-se que eren del seu número, en tingueren satisfacció i alegria. El nin corria venturós amb les sabates i saltava entre el trastam inútil i les fardes de roba vella. Havia arribat per a aquelles sabates una segona oportunitat i jo vaig aprendre que, del lloc més impensat, sorgeix a vegades la bellesa.

Suscríbete para seguir leyendo