Dido and Aeneas, emoció en estat pur

Henry Purcell, el gran compositor anglès del barroc, va escriure Dido and Aeneas entre 1683 i 1689 i és considerada la seva primera òpera tal com entenem el concepte avui, ja que altres títols de l’autor no segueixen el format tradicional.

Aquí, Purcell uneix la tradició de contar històries basades en llegendes i mites clàssics amb una narrativa tràgica i que acaba amb la mort de la protagonista, com més tard farien altres grans noms de la història de l’òpera com Wagner, que amb la mort per amor d’Isolda utilitza la mateixa forma musical que Purcell quan relata la mort de Dido: un lament cantat per la persona que sap que finirà.

Entre Henry Purcell i Richard Wagner hi ha dos segles de distància temporal. I no dos segles qualsevols, sinó els més transcendents de la història de la música. D’una orquestra petita, amb poc més de quinze músics es va passar a la formació enorme, de gairebé un centenar. Estètica diferent per mostrar el mateix concepte: la mort per amor.

Però tornem al Dido and Aeneas purcel·lià. Sembla que es va estrenar com a part d’una representació escolar en el Queen’s Theatre de Londres. L’argument agafa parts de l’Eneida de Virgili, en els quals es conta el destí tràgic de Dido, la reina de Cartago, abandonada per Aeneas, l’heroi troià, ja que aquest ha de partir per fundar nous assentaments lluny de l’estimada. Per tant, en aquesta òpera trobam alguns dels temes universals com l’amor, el destí i la mort, tractats per Purcell de manera sublim i molt emotiva. Amb les melodies, l’acompanyament, la vocalització i fins i tot els moments recitats, el compositor sap commoure a través d’aprofundir en els caràcters dels personatges. Ho repetim: el famós Lament és una de les àries més sentides i fins i tot icòniques de la història de l’òpera.

A partir d’avui i fins diumenge, el Teatre Principal de Palma presenta una producció d’aquest títol en la seva temporada d’òpera. Segur que no us deixarà indiferents.

Suscríbete para seguir leyendo