Retorn dels ogres

M’és difícil treure’m del cap la imatge dels immigrants forçats a pujar a l’avió que els havia de menar al seu país d’origen. Un rere l’altre, engrillonats. Algun portava cadenes a les mans i als peus. Calia assegurar-se que no s’escaparien. Són gent perillosa i cal treure’ls defora del país. M’obsessiona la imatge: un rere l’altre engrillonats disposats a pujar a l’avió de càrrega... Ara pens que és necessari dir que els ogres, aquests monstres llegendaris presents en la tradició de totes les cultures, han retornat al poder, que, des dels Estats Units d’Amèrica estenen els seus tentacles arreu d’Europa i cerquen arribar a tots els indrets de la Terra. Paga la pena d’explicar-ho als joves: Hi va haver un temps no molt allunyat de nosaltres en què els ogres prengueren possessió de les vides i governaren el destí dels pobles. Assassinaren la gent, sobretot aquells que els contradeien, destruïren les ciutats, perseguiren els que eren diferents i que no s’ajustaven a les seves regles, feren la pell a molts d’homes i dones impotents i indefensos. És necessari dir-los als joves que vigilin, que no perdin la capacitat de defensar les poques llibertats que encara tenim. Retornen els ogres.

Algú podria dir-me que sempre n’hi ha hagut. Sovint amagats, ocults en lloc segur, a la muntanya, n’hi ha hagut sempre. Disposats a sortir del racó fosc i engrillonar de peus i mans aquells que obstaculitzen el seu afany de control, l’afany de poder. Han començat pels immigrants i els trauran a fora o els portaran a una presó segura. A qui tocarà després dels immigrants?

N’hi ha hagut sempre i aquest és el motiu pel qual l’ogre és present de manera simbòlica a totes les cultures. Hem explicat contes, hem contat històries, hem dit de mil maneres que són perillosos, que quasi sempre són lletjos, dolents, repulsius, que a vegades es posen una pell d’ovella per disfressa i ens volen fer creure que són innocents i amables. Però són monstruosos.

La paraula ogre té el seu origen en el mot llatí Orcus, el déu de l’infern i de la mort. En els contes populars dels germans Grimm hi ha un relat terrible, el més inquietant del conjunt: L’ogre sense cor. És una història de la qual se’n troben variants arreu d’Europa, i al Nord d’Àfrica, i a l’Índia. Un ésser poderós ha arrabassat el cor del cos d’un monstre: pot ser un ogre, un gegant, un drac, un diable, un llop, i l’ ha amagat ben amagat. Mentre aquell cor estigui ben guardat -podria esser en una cova, a l’entranya d’un animal, a l’interior d’un ou-, aquell ésser monstruós és invulnerable i pot ser capaç de totes les violacions i de tots els crims. Si de cas algú descobrís l’amagatall del cor de l’ogre, aquest perdria el seu poder inclement i la vida.

L’any 1910, un dels contes més famosos d’aquest tipus es convertí en el ballet L’Ocell de foc, amb la música d’Igor Stravinskij i la coreografia de Serge Daghilev. El cor del monstre era amagat en un ou d’un ocell i Ivan, el protagonista de la història, el jove atrevit disposat a combatre pel benestar del poble, aconseguia trencar aquell ou i derrotar Koscej, el monstre que, al parer de tothom, semblava immortal.

A vegades es tracta d’un monstre caníbal, d’un monstre que devora tot quant aplega i el seu territori és l’infern. Pieter Brueghel pintava l’entrada de l’infern com una gran boca i en una rondalla mallorquina el gegant diu a la seva dona: «Sent olor de carn humana, en menjarem aquesta setmana». També l’ogre d’ El petit polzet, de Charles Perrault diu que vol menjar carn humana fresca. I el llop de La caputxeta vermella té les dents esmolades i a punt per menjar-se-la. Michel Tournier parla a El rei dels verns dels gegants antropòfags i insolents que recorrien la terra abans del Diluvi: «Jo ja era aquí fa mil anys, fa cent mil anys» diu l’ogre, mentre evoca el seu origen remot. I Barba-Blava és el monstre assassí de les dones amb les quals conviu. Tournier ens està dient que fa molts d’anys que els ogres existeixen. I que, a vegades, retornen. Pens en el Minotaure –era la meitat home, l’altre meitat bou- que devorava els joves d’Atenes. Els ogres d’avui actualitzen aquella animalitat. Ara es parla de la ultradreta caníbal: la deglució de l’altre més dèbil. La nova cara de l’ogre és el dictador modern i l’escalada de les ideologies totalitàries que cerquen expandir-se expliquen el ressorgiment del mite. I cada decret que signen esdevé un cop baix al ventre, a l’ull, a la cella, al front... Els crims de l’ogre contra la humanitat, i la por com a arma que paralitza. I el silenci dels que miren.

És necessari contar-ho a la gent jove. I preguntar-se per què succeeix a vegades que els totalitarismes sedueixen la gent. Per què? Hi ha un ogre amagat dins cada un de nosaltres? Això explicaria la causa per la qual sentim una estranya fascinació per allò que ens horroritza. Mira dins el mirall i observa’t. Què hi veus? No t’atreveixis a besar la teva imatge. n