Una passa de gall

D’aquí a pocs dies tancarem un altre any. Ens hem desitjat les tres o quatre coses més elementals: una mica d’amor, alguna carícia, una llesca de pa per a tothom, un pessic de felicitat. No podem reclamar gaires coses més. Habitam en un món que és mal de comprendre que, potser, no arribarem a entendre mai. El capitalisme ha capgirat el vell sentit de les festes, antany marcades per la presència del sol dins l’horitzó. Ha començat a créixer la llum, molt a poc a poc. Cada dia, una passa de gall. Les nits són llargues i l’alba no té pressa. La naturalesa dorm i els arbres que perden la fulla amb les ventades d’aquests dies han quedat despullats. Els vents, qui voldria tancar-los en un sac? «Foll és aquell –escriu Ausiàs March- qui el vent fermar volia». Potser ningú ja no canta la cançó de Raimon. Us recordau d’Al Vent? Era un himne a la resistència contra la dictadura i ens incitava a encarar-nos a la por, als temps adversos, a tot el que s’oposava als afanys de llibertat: «la cara al vent, el cor al vent, les mans al vent...» També s’hi deia: «I tots / tots plens de nit...» Era la nit fosca. Però jo parl d’un temps que els joves d’avui no varen conèixer. Retornarà la nit i no sé si serem capaços de reaccionar d’hora. Canta la Sibil·la i és profecia: «El sol perdrà la claredat / mostrant-se fosc i entelat...» Vindran els temps obscurs i sense sol. Potser ja són aquí? Tanmateix, jo sé que el sol és més poderós que la fosca.

L’origen de Nadal, la gran festa d’hivern, es remunta als temps antics en què els homes tenien l’esperança que el sol tornaria a créixer, que lluiria enmig del cel i, com si fos un déu generós i pròdig, allargaria les mans a tothom i el seu escalf arribaria arreu. Per a aquella gent mediterrània el sol era un déu demòcrata que no planyia el seu favor ni el seu auxili a tots aquells que aspiraven a un alè de vida. La vida retorna amb el sol que creix i la terra esclata. El temps torna a riure. El cristianisme decidí posar en aquests dies la celebració del naixement de Jesús: en una cova, damunt un feix de palla, escalfat per l’alenada d’un bou i una mula. Canten els àngels himnes de glòria. No hi ha una història més bella que aquesta i difícilment trobaríem un relat tan poderós: s’hi explica que un déu arriba en una nit freda per alimentar l’esperança dels homes i les dones. També és difícil d’entendre.

Arribaran els pastors carregats amb els seus béns: un pa, una gallina, mitja dotzena d’ous, un paner de figues seques, un tros d’abric. I vindran tres reis des de l’Orient perquè una estrella els ha anunciat aquell prodigi. Una estrella que els guia dins la nit freda. També la festa dels Reis ha esdevingut un desgavell. Les il·lusions dels nins i les nines també han d’educar-se, d’altra manera la publicitat els educarà pel seu compte. I manipularan les il·lusions dels infants de la mateixa manera que manipulen les inquietuds dels adults. Necessiten que esdevinguem consumidors. Per això, la vida quotidiana està sobresaturada d’ofertes comercials, de publicitats temptadores, d’invitacions al consum, als plaers fàcils, si te’ls pots comprar. I et diuen que la religió del consum és l’única que compleix allò que promet.

Nadal és anar de compres, menjar molt, fer-se regals, consumir tot allò que el mercat posa al teu abast. Vestir-se amb les robes de marca i enjoiar-se. Segurament, es tracta d’evitar que la gent pensi en els seus problemes. Mentre, el món és més violent, més incomprensible.

Era un al·lot i era en temps de Postguerra. Acudia a matines amb la meva padrina. Feia fred. De sobte, d’una cova de suros i troncs que havien alçat en un cantó de l’església, sortia una llum. No m’atrevia a tancar els ulls.

Suscríbete para seguir leyendo