Mitologies
Una comèdia de desbarats
Tenc la impressió que vivim a interior d’una comèdia de desbarats i absurds. Una comèdia estúpida. El nostre és un temps que em desconcerta i m’altera, perqué em trabuca el esquemes mentals i viola els models que havia forjat quant a la manera en què funciona o hauria de funcionar el món. Es trenquen els significats i res no vol dir el mateix que volia dir abans. I aquesta pèrdua dels significats, la desaparició de les certeses que ens sostenien em provoca ansietat i recel. Succeeix arreu del món. És posible que algú es pugui prendre de manera seriosa un personatge tan irrisori i alhora perillós com Donald Trump? És posible no rompre a riure en sentir les interlocucions parlamentàries al Congrés dels Diputats? A vegades m’entren ganes d’acudir a Madrid i dir-los: «No vos mossegueu més, no fasseu més ofici de carnissers, ja n’hi ha prou. No us elegírem per a que ens donàssiu aquest espectacle». Tots els drames, alguns d’ells provocats amb alevosia, són bons per desbancar l’adversari polític i fer-ne llenya: l’acusació desfermada, l’encobriment, la denúncia a un maltractador, la noticia que es publica tergiversada, la manipulació informativa, la xarxa de corrupció, la mentida institucionalitzada, el circ judicial… Vivim a l’interior d’una comèdia insuportable de desbarats i absurds. Una cançó de mentides: Us enrecordau que cantàvem «por el mar corren las liebres, por el monte las sardinas…»?
I mentre, encara m’atrevesc a imaginar un punt d’incerta llum. És probable que sigui una ingenuïtat. Miris per on miris, l’absurd és per tot arreu. Aquests dies he pensat en la tragicomèdia de Samuel Beckett Tot esperant Godot, l’obra que més defineix el que va dir-se teatre de l’absurd. Arran d’un camí, al costat d’un arbre, apareixen dos rodamons: Vladimir i Estragon. Tots dos esperen inútilment un tal Godot. Hi tenen una cita i l’esperen. No sabem de quin tema tractaran, tampoc no sabem qui és Godot. El text de Beckett és profundament pessimista pel que fa a la condició humana i ens evidencia sense ambages l’extrema solitud dels éssers humans. «El dia resplendeix un instant –diu un dels vagabunds- i de seguida torna la nit». Un dia, de forma inesperada, vindrà un al·lot a dir-los que Godot no vindrà mai, però que potser demà…
Però si som capaços de llegir l’absurditat del món, si ens sentim amb coratge de captar-lo, l’absurd, llavors hauren fet posible la configuració d’una eina de defensa: d’una estratègia alternativa a l’hora de combatre la solitud. Perquè riure’s del món és combatre’l. I la capacitat de riure és una de les qualitats més poderoses de la intel·ligència.
Segurament, la lectura del desbarat és una lectura irónica de la realitat i ben segur que té unes arrels fermes en la cultura popular en la qual es donen coses com les anomenades «dècimes desbaratades». Fa anys, un amic meu em deia: «Mallorca és una dècima desbaratada». I possiblement ho encertava: una composició feta de desbarats i absurds que, en ajuntar elements irreconciliables, esdevenia un joc que s’avençava al surrealisme. A Amèrica Llatina en diuen «décimas por ponderació»”, exagerades, hiperbòliques, perquè les cançons de desbarats i absurds, les cançons de mentides, existeixen en totes les cultures de la terra. I hi existeixen des dels inicis de la Literatura.
Sovint, el desbarat també és una creació del llenguatge. Els inventam, aquests desbarats, com qui crea una vacuna per defensar-se d’un virus. Com qui s’entrena a riure’s del món absurd i salvatge. És un riure irònic carregat de tristesa. Vegem-ne algún exemple extret del Cançoner Popular: «Sa madona de Can Costa / dins sa sala hi té un mirall: / com més va, més s’hi acosta, / i a davant hi fa un badall». I una altra: «Sa senyora pixa en terra / quan se n’ha d’anar a colgar / i el senyor Sebastià / l’acompanya amb sa guiterra». I aquesta: «Na Pereta fa es mussol / perquè té s’homo petit / l’ha perdut a dins es llit / per ses rues des llençol». Els exemples podrien multiplicar-se. Llorenç Villalonga va saber veure aquesta inquietant manera de riure’s del món en els seus Desbarats, unes breus peces de teatre burlesc per mitjà de les quals posava en evidencia com era d’absurd el món en què vivía.
- La Academia era un regalo a Nadal, no a un fondo madrileño
- Este es el restaurante con estrella Michelin más barato de Mallorca: un menú degustación en pleno centro de Palma
- Los jubilados que no han podido disfrutar de los viajes del Imserso ahora pueden ir a Mallorca por 415 euros
- Matthias Kühn a su hijo: “Mi nombre debería desaparecer y solo aparecer tú y tu empresa”
- Cierra la tienda Maricastaña tras casi una década en Palma
- La mejor nota MIR de la Universidad de las Islas Baleares: 'Salí llorando del examen, no me lo esperaba
- Buscan a una niña de 12 años desaparecida en Inca desde el pasado mayo
- Adiós al Café A Tres Bandas de la plaza Barcelona, se traspasa un epicentro cultural de los mallorquines en Palma