Dues obres pòstumes

L’Auditòrium de Palma obre avui les portes per acollir de nou la Temporada de Concerts de la Simfònica. Una temporada que avui ens presenta l’oportunitat d’escoltar dues obres mestres del repertori: El Concert per a violí d’Alban Berg i la Simfonia número 9, coneguda com La Gran de Franz Schubert.

Sobre la primera de les partitures podem dir que fou estrenada a Barcelona l’any 1936 per l’Orquestra Pau Casals, quan el compositor ja havia mort d’una picada d’un insecte. De fet, el concert en certa manera ens parla de la mort, ja que està dedicat «A la memòria d’un àngel», un esperit que no era altre que el de la filla de Walter Gropius i Alma, vídua de Gustav Mahler, que morí molt jove. L’obra és dodecafònica, però no per això és difícil d’escoltar pel melòman avesat a la tonalitat. Fins i tot, en el darrer moviment, dels dos que té la peça, Berg agafa un coral que Bach va emprar a la Cantata BWV 60, Es ist Genug, la melodia del qual fan els clarinets a la part final del concert.

De la segona obra, més monumental, La Gran de Schubert, podem dir que, en certa manera es tracta també d’una partitura que s’estrenà pòstumament, ja que fou Robert Schumann qui la va descobrir entre els papers que Franz havia deixat al seu germà. Mendelssohn amb l’orquestra més important de l’època, la de la Leipzig, fou l’encarregat de dirigir-la amb gra èxit.

En aquesta obra, que consta de quatre moviments, també hi trobam, com en la de Berg, una referència anterior, no a Bach sinó a Beethoven: si escoltau atentament la part central del darrer moviment hi notareu una melodia que no és altra que l’Himne a l’Alegria beethovenià. Però no és aquest l’únic homenatge, ja que segons alguns musicòlegs, també en el quart moviment, Schubert fa una espècie d’homenatge a la locomotora, un element que es posà de moda a Europa la segona desena del segle XIX, època en la qual Schubert compongué la partitura. I encara més, del tema central de l’Scherzo, el tercer moviment, Schuman, el re-descobridor d’aquesta simfonia, en construí una cançó, un lied del seu Opus 48 i que recoman escolteu en la versió del baríton Matthies Goerne.

Suscríbete para seguir leyendo