Acrobàcies

En pocs dies de diferència, la ministra d’esports de França, Amélie Oudéa-Castéra, i la batlessa de París, Anne Hidalgo, es llançaren al Sena i nedaren en les aigües, diuen que purificades, del riu. Ho feren per dir al món, tot just abans de les Olimpíades, que el riu és lliure de contaminació, de bactèries perilloses, que no està empestat de residus fecals. Ambdues es posaren un vestit ajustat de neoprè antisèptic i una gorra de goma. Fa temps que els parisencs somiaven en la possibilitat de banyar-se al Sena, prohibit des de fa cent anys. Amb la capbussada de les dues autoritats es tractava de dir que duen entre mans un projecte rigorós de purificació que s’acabarà l’any que ve. Resulta que, després d’una tempestat, l’excés de pluja provoca el desbordament de les clavegueres. El projecte s’ha proposat d’interceptar que les aigües brutes vagin al riu i, alhora alleugerir el volum d’aigua contaminada. Sota el cel de París recorre la ciutat un dels grans rius d’Europa. I s’hi duran a terme dues competicions olímpiques, entre la torre Eiffel i el pont d’Alexandre III, ofert a França pel Tsar de Rússia Nicolau II en honor del seu pare, en ocasió de l’Exposició universal de l’any 1900. Que sia ben arribat l’afany de retornar la netedat al riu.

He vist les fotografies de les dues il·lustres nadadores. A una d’elles l’acompanyaven dues ànneres tranquil·les que solcaven l’aigua amb indiferència, però no obstant he sospitat –perquè les ànneres són ocells que tenen els ulls a cada costat del cap, no de front com les òlibes, els mussols i les persones humanes- que els animals la miraven de reüll, com si passassin de llarg de la netedat. El riu ha d’esser, diuen, un mirall de la ciutat que va néixer i ha crescut a les seves riberes. Voregen el riu els grans edificis del poder polític, els grans museus: el Louvre i el Musée d’Orsay, també, l’Acadèmia de la Llengua Francesa... I els indigents que passen les nits sota els ponts. També hi ha pobres a la ciutat de la llum, la «Ville lumière». Els «clochards», allargassats en una vorera, coberts amb una manta i una botella de vi entre les mans, però l’estampa d’aquells que no tenen res a perdre han esdevingut una atracció turística. Pel riu han desfilat les delegacions d’atletes, el riu divideix en dues parts la ciutat. En una ocasió vaig veure escrit en una estació del metro un eslògan que deia: «Tot el que pots trobar a la ‘rive gauche’ ha estat generat i produït a la ‘rive droite’». Pens que l’afirmació conté un elevat grau de mala intenció i, tanmateix, no crec que sigui veritat.

Fa algun temps vaig viatjar a les ruïnes d’Olímpia, al Peloponès. En temps antic, allà hi havia un santuari dedicat a Zeus i, alhora, les instal·lacions necessàries per a la gran festa dels esports: el gimnàs, la palestra, l’estadi, l’hipòdrom... Fou un centre religiós i també esportiu. No en queda quasi res, només pedres i columnes, moltes d’elles trencades, entre oliveres, llorers i alguns xiprers. Molt a prop, passa el riu Alfeu, a l’hivern abundós, a l’estiu quasi sec. Conten que aquest riu, que duu el nom d’una divinitat fluvial, en desembocar a la mar Jònica, no s’ajunta mai a l’aigua salada. El riu segueix a l’interior del mar, travessa les ones i mai no arriba a diluir-se ni a entremesclar. Arreu per on passa deixa el rastre de Grècia, l’empremta d’una manera de viure, de pensar la vida. Allà va descobrir-se una de les més grans troballes humanes: el diàleg, encara tan difícil.

A vegades m’he passejat per les ribes del Sena. He vist passar les barcades de turistes, els ciclistes, els corredors, els vianants solitaris. En una barcassa ancorada en un canal del riu vaig assistir, fa molts d’anys, a un concert de música goliardesca. I he pensat sovint que el Sena també és un riu que no es dilueix en el mar, que més enllà de Le Havre, continua el seu camí, mar enllà, tossut i enderiat com una corda d’aigua sobre la qual nosaltres, vells funàmbuls, fem acrobàcies i equilibris.

Suscríbete para seguir leyendo