Mitologies

Resaven el rosari

Gabriel Janer Manila

Gabriel Janer Manila

Succeí no fa estona, potser tres o quatre mesos, no gaire més. Una amiga meva havia decidit casar-se per l’Església. La seva parella, també amic meu, hi estava disposat. S’estimaven i estic convençut que l’amor que es tenien era cert. Plegats, havíem contat sovint històries d’amor en les quals s’hi desplegava l’emoció, la tendresa, la passió, el dubte, la gelosia, el desig... Tots els matisos i les variables amb què l’amor es presenta. Sabien que –ho diu un bolero famós- sense l’amor la vida no seria vida i sabien també que allò que més desitgen els enamorats és que siguin llargues les nits i que el sol no tingui pressa de sortir. L’enamorat cerca la utopia d’una temporalitat estàtica i reclama al rellotge que no marqui les hores, que es detingui. No sé si tot això encara passa. Segurament ja no passa, encara que m’agradaria que passàs.

La història és que aquella parella d’amics meus decidí casar-se. Cursaren els papers, escolliren el dia i el lloc on celebrarien la cerimònia i l’espai on farien la festa. L’ organitzaren amb acurada esmena i confeccionaren la llista de convidats. Hi posaren els amics, els parents de les dues bandes i algú més que haurien passat de convidar però se sentien obligats a fer-ho. Naturalment, desitjaven que el dia senyalat fos assolellat i alegre, que hi hagués moltes flors, i música, i bona menja. Perquè volien que el dia fos clar acudiren al convent de Santa Clara de Ciutat i portaren a les monges un cistell d’ous amb la comanda que pregassin pel bon temps d’aquell dia que havien escollit amb tota la il·lusió d’aquest món.

Les monges recolliren els ous, els ho agraïren i els digueren que podien comptar amb els seus precs, que resarien perquè el dia de les noces fes bon dia i perquè el sol lluís i estengués la llum clara, la bona llum de la primavera. Però les monges així mateix digueren que estaven convençudes que el cel les escoltaria i que, si els sants consideraven que era convenient, faria un dia clar. No podem deixar de banda aquest detall: Estaven convençudes que el cel escoltaria les pregàries i que, si era convenient, faria bon temps. Els sants del cel sabien si el bon temps que demanaven els convenia o no i, tanmateix, aquell dia feu una tempesta memorable i els nuvis es remullaren els vestits, els entrà aigua dins les sabates i la majoria de convidats hagueren d’arrecerar-se amb l’aigua que els travessava la roba fins a la pell. Els nuvis pensaren que les monges els ho havien advertit: Tindreu bon temps, si és que convé. Varen comprendre que no hauria estat convenient.

Aquesta història m’ha vingut al cap, aquests dies passats en veure que un estol de pietosos madrilenys acudien a prop de la seu del Partit Socialista i resaven el rosari perquè els resultats de les eleccions europees fossin catastròfics per al partit que regeix el president Sánchez. Resaren amb fervor i, fins i tot, acabaren dient lletanies malèvoles, gairebé un enfilall d’insults. Si resaren convençuts que les seves pregàries serien eficaces és bo de creure que el cel va escoltar-los. Hi ha dues coses en la vida que són belles per si mateixes i que no fan mal a ningú: resar i ballar. L’esquadró que, amb el permís d’un jutge, es decidí a resar fervorosament perquè el partit dels socialistes caigués dins l’infern ben segur que ho feia amb la millor intenció del món. Resar no és mala cosa i ara pens que hauríem de resar més.

I també pens que, malgrat les pregàries, els sants degueren pensar que allò que demanaven no era convenient. Resaren perquè els resultats electorals dels seus adversaris fossin catastròfics, però el cel degué considerar que no convenia. Si no és convenient no farà bon dia, per molts d’ous que duguem a les monges.

No foren convenients els resultats electorals catastròfics que demanaven i és probable que més d’un d’aquells que resaven amb tant de fervor s’hagués d’estrènyer un ou. El cel comanda i decideix si hi haurà dies clars o desfermades tempestes.

Suscríbete para seguir leyendo