Fixar-se en els detalls

No és la primera vegada que tinc el plaer de constatar en la pintura i la fotografia de Javier Bernat Vistarini la seva passió per la natura i també, és clar, per les tradicions i costums de la nostra illa, fa anys que segueixo la seva trajectòria, tothora suggerent i apassionant, que no es mou de cap manera per clixés tradicionals. Té la capacitat d’explorar noves tècniques, el mou la inquietud, la passió per l’art, la innovació i la transformació, per això va més enllà dels convencionalismes artístics i de les modes del moment en les que alguns queden escorats per llur comoditat, no encaixa o no es queda amb un únic model, és inquiet, més no frisós ni adelerat, és capaç d’arriscar-se, d’endinsar-se en nous enfocaments que demanen temps i paciència, però sobretot, constància. En pintar, transmet el que percep en el seu interior i fent fotografies mira una realitat que a penes percebem o que passa sovint als nostres ulls, inadvertida. Respecte a la fotografia, algunes vegades em recorda els ulls fotogràfics de Sebastião Salgado, un batibull de glamur i sentiments, capaç de retratar l’angoixa del nostre món a través dels conflictes, de la fam, de les migracions i ensems mostrar la seva bellesa, malgrat que sigui efímera. Qualsevol fotògraf posat en un mateix indret, sempre traurà fotografies diferents, car cadascú té la seva manera de veure la realitat, sense que aquesta sigui una farsa.

Precisament, l’art es pot considerar, entre altres alternatives, com la percepció de la realitat amb la qual hom expressa la seva tendència natural cap a la bellesa. No una bellesa tan sols estètica, ans també aquella que roman a l’interior, la que transcendeix el món sensible, convertint-se en metafísica, des del moment que es percep la frondositat del silenci. Aquí hi ha molt de la fantasia de l’artista, que es troba entre dos mons: el sensible i el racional. Cada mirada és única i alhora diferent, de la qual hem de fer-ne hermenèutica. Es tracta de saber mirar —baldament no s’entengui res—, contemplar i escoltar. Una història inventada que anteriorment ha estat esberlada, una atracció, una vaga promesa, de sobte una intuïció, una decisió embolcallada amb misteri, un camí segur com si fos un somni, una crida a cau d’orella com un llamp, un sobresalt, mil vegades, sempre novament i cada vegada, completament nou. Remors llunyanes de campanes, d’esquellots d’ovelles i vaques, brams d’ases i cants de galls, el murmuri de la font que raja, el tic-tac del rellotge de paret enmig del silenci de l’estança, el vent que xiula, l’avet que es vincla, el rossinyol que canta a la matinada, talaies de vigilància enllà a l’horitzó, l’aranya que fila la seva casa, el caragol que s’amaga entre les herbes, la llagosta que observa, la papallona que xucla el nèctar d’una flor, borinots d’ací cap allà, el cavall blanc que curiós mira de reüll per la finestra, el puput que alça el vol en qualsevol camí secundari i entre rostolls, marges i pastures, roselles i anemones broden la catifa de la nostra esperança. Sí, la vida és allà, discreta, sorollosa, acolorida, petita, immensa, curulla d’antagonismes, de rivalitats i lluites.

Tot resulta molt familiar. Potser els ulls han après a mirar el que un té al davant, potser és en això en el que ens hem de fixar, en els petits detalls que omplen els nostres dies d’immenses meravelles, talment un tresor, un regal, una sort. Camps que es vesteixen de verd i de la fragància primaveral, matolls, fondalades i rierols, que són com un bany per als ulls. Olors i més olors, d’humitat i de reïna de pi, perfums de farigola i de romaní, de frèsies, de boix i herba conillera, violetes i roses, sentor de la nostra terra, una terra viva. Obrint els ulls, l’artista descobreix tresors, només perceptibles per aquells que saben realment veure-hi. I per veure cal ser una persona contemplativa, la que té la capacitat de retenir el que veu, encara que sigui desagradable, trist o fosc, però mai condemnar-lo. Tanmateix, que millor que pintar o retratar la bellesa que ens envolta i deixar de banda allò que ens entristeix, sabent que no som il·lusos, perquè la bellesa és fràgil.

Les pintures i les fotografies Bernat Vistarini són això mateix, descriuen la bellesa d’un paisatge, d’un animaló gairebé invisible, d’un rostre humà, en estranya consonància amb una realitat microcòsmica i sacramental que sembla perduda i novament retrobada. I se’n serveix de la cultura popular, de la natura que envolta Caimari, des del seu jardí i fent volar la imaginació. En l’exposició que s’inaugura el dia 12 de maig a Manacor, es presentaran les pintures de la Sibil·la, la Balanguera, Maria Enganxa, la Soledat, Vint Setmanes, La Flor Romanial, entre altres. També una sèrie de fotografies d’animalons, principalment petits —cuques, papallones, llagostes, borinots, aranyes, etc.—, usant la tècnica anomenada Macro, millor dit fotomacrografia, ja que es tracta de fotografiar objectes petits amb un objectiu macro, on es pot admirar els detalls més minsos d’aquestes bestioles i llurs textures. És la naturalesa posada al nostre abast, perquè hi ha coses que no podem copsar a simple vista, un món màgic que s’obre als nostres ulls, un veritable espectacle. De les seves pintures, des de la seva particular interpretació, hem esmentat la Sibil·la, la sacerdotessa encarregada de transmetre els oracles dels déus en la tradició grecollatina, però que ja existia en la tradició caldea, de la qual es va alimentar el món jueu. La tradició cristiana agafarà dels cants sibil·lins el que avui es coneix com el Cant de la Sibil·la que, com sabeu, és patrimoni cultural immaterial de la humanitat des de l’any 2015, un cant apocalíptic d’època medieval que profetitza l’arribada del Messies i consegüentment el Judici Final. La del nostre pintor està suspesa, ja que és un ésser alat, en les proximitats de la Torre de ses Ànimes a Banyalbufar. Espasa a la mà dreta, enlaira i amenaçadora, escut en la mà esquerra en forma de ventall, botes d’amazona, en el rerefons l’horabaixa que dona pas a la foscor. Mirada taciturna, potser melancòlica o trista, adreçada a la Torre com si estigués esperant la sortida de les ànimes, per a destriar els bons dels dolents, la que custodia la psicòstasi a la fi dels temps.

D’altra banda, Maria Enganxa, talment un espectre que surt del pou, del pou de Son Jordà a Ruberts, prima i anorèxica, envoltada per un cel plomós, una terra eixuta, esquerdada, desèrtica, per la manca d’aigua. La llegenda ens diu que aquest ésser habitava dins dels pous, aljubs o cisternes i que amb un llarg ganxo atreia els infants que allà s’apropaven. Probablement, era una manera persuasiva perquè els infants no s’apropessin als pous. Josep Lluís Aguiló en va fer un poema: «A la cisterna, devora la manxa que rega la llimonera olorosa, hi neda l’anguila més llefiscosa i m’hi aguaita na Maria Enganxa. Na Maria porta un ganxo de ferro tot rovellat, amb la punta corcada i em vigila tot el temps, afamada, quan trec el poal per omplir el gerro. Espera ajaguda sota el mirall que tapa l’aigua obscura. El garfi untat de salivera profetitza el tall que m’arrossegarà al seu fred llit blau. Cos ofegat, ceruli enamorat, seré de na Maria el mort esclau». Extret del llibre Monstres. Malauradament, la interpretació que en fa Bernat Vistarini de Maria Enganxa no només fa por als infants, també als adults ens fa tremolar, perquè profèticament està descrivint el futur de la nostra terra, si és que no posem remei. La manca d’aigua en algunes zones —diguem-li canvi climàtic o manca de pluja— és ja una realitat. Maria Enganxa treu el seu ganxo, que no és altra que la terra seca i ens enfonsa no en l’aigua sinó en la polsina de l’erm.

Quant a les fotografies, ja n’he parlat i no cal avançar gaires coses, ja que l’exposició també ha de tenir una mica de sorpresa. Tan sols, descriure la del borinot que s’apropa al nèctar d’una flor de buguenvíl·lia, i que copsa amb tota la seva esplendor els detalls més insignificants que a simple vista no es veuen, com els pèls, els ulls, les antenes... Són les meravelles de la naturalesa.

Suscríbete para seguir leyendo