Panses i figues i nous i ovelles

He sentit per la ràdio que, mentre el professor Ramon Tamames pronunciava el seu discurs al Congrés dels Diputats de Madrid, en ocasió de la moció de censura al govern de Pedro Sánchez promoguda per Vox, molts de diputats —no diria que fos la majoria— menjaven fruits secs: panses i figues i nous i ametlles i cacauets. Una bona manera de passar l’estona. Per a mi els cacauets porten un deix de nostàlgia i em remeten a aquell temps de Postguerra en què els horabaixes dels diumenges compràvem una mesura de cacauets i ens els menjàvem a l’hora en què ens escalfàvem a la camilla. Passàvem l’estona amb la lectura d’un llibre, algunes vegades en veu alta, jugàvem a parxís, parlàvem del món, escoltàvem la ràdio i menjàvem cacauets. Les tardes dels diumenges tenien gust de cacauet. Encara el tinc clavat, el gust dels cacauets torrats, dins la memòria dura.

Doncs han dit que els diputats menjaven fruits secs mentre el professor debanava els seu repertori de retrets. Ha dit que no fixassin tant l’atenció en les dones, que ja en tenim una, Isabel la Catòlica, més poderosa que el rei i més autoritària que Ferran d’Aragó, el marit saltamarges i femellut. Sempre em retorna aquella frase, també la guard dins la memòria dura, que els mestres ens feien copiar al quadern de classe en parlar dels Reis Catòlics: «Tanto monta y monta tanto Isabel como Fernando». Quines coses té la rima! Les veritats que rimen són les més saboroses. Mai no vaig saber, quan era un al·lot, el veritable significat de «montar». Potser això aquells reis només ho feien al llit.

El professor Tamames també ha despotricat contra la paraula feixista, al seu parer massa utilitzada al nostre temps en què aviat es diu feixista al primer que es presenta. Potser té raó. No hauríem de qualificar tan de pressa la gent de feixista, tot i que el feixisme existeix i es reprodueix, i encara hi ha feixismes larvats que sorgeixen inesperadament, amagats en un racó del cor. Llavors ha envestit als senyors Patxi López i Joan Baldoví. Els ha dit que estan massa excitats, que els recomana que es relaxin, que el congrés dels Diputats no és casa per pegar crits. Que el crit —el «grito»— ja es va pegar a Cuba per iniciar la independència. També, contra Waterloo, paraula que remet a una derrota. A Waterloo va esser derrotat Napoleó Bonaparte, ara ho serà Carles Puigdemont, que habita aquell palau.

Encara, ha tingut força per denunciar el govern Frankenstein que tenim, segons el parer dels que l’ha proposat com a candidat a presidir el govern, construït de fragments, configurat amb les peces d’un mort. I s’ha proclamat, com correspon a un comunista, defensor de la pàtria comú indestructible.

Els comentaristes, tant per la ràdio, la televisió i la premsa escrita, han criticat l’espectacle lamentable de Ramon Tamames al costat dels capitosts de Vox. Han dit que els feia pena, que els semblava tot plegat un deliri, un esperpent, un disbarat, un circ. D’altres han dit que, perquè s’ha prestat a jugar aquest paper, s’ha pegat un tir al peu, que és cert que té el dret a trair-se a si mateix, que no ha presentat un programa alternatiu, que el discurs era una mala conferència d’un professor decrèpit, que ha estat sotmès a una humiliació vergonyant. Malgrat tot —ha dit Yolanda Díaz—, persisteix la democràcia. La democràcia que, en temps molt passat, el professor Tamames va ajudar a construir.

He de dir que a mi m’ha fet una pena immensa. En primer lloc perquè sempre he tingut un respecte quasi venerable als vells professors, encara que els vegi vells i decrèpits. En segon lloc, perquè, fa molts d’anys, -feia poc que Franco havia mort-, el vaig veure al Congrés dels Diputats en una fotografia en què apareixia enmig de Rafael Alberti i la Pasionaria. Ara, quan l’he vist retratat enmig de dos prohoms de Vox, no he pogut estar de preguntar-me: Què ha passat?

Suscríbete para seguir leyendo