Tinc les preguntes correctes

Diumenge passat vaig seguir amb interès l’entrevista que el periodista Jordi Évole havia fet a l’ex-portaveu de Vox al Congrés dels Diputats, la senyora Macarena Olona. M’hi vaig engrescar i també vaig prendre algunes notes. L’havia vist poques vegades, però suficients, a la bancalada del Congrés despotricant contra tot déu, cridant enfervorida, quasi rabiosa i destravada, hostil a aquells que ella situa o situava a la seva esquerra. Però aquella nit del diumenge no pareixia la mateixa persona. Podies veure-la mesurada, fins i tot continguda. Va parlar, però no en excés. I eren més eloqüents els seus silencis que no les seves afirmacions. Quasi podies llegir-li el pensament quan decidia callar i respirar. Referint-se al temps en què fou portaveu va dir que la crispació no li permetia respirar, que està satisfeta d’haver sortit de la trinxera, que ara pot prendre les seves pròpies decisions sense interferències ni conflicte, que l’indignava veure que moltes decisions que es prenien, arribaven de fora del partit. No hi havia manera de fer-li dir d’on arribaven, encara que així mateix assenyalà alguns poders econòmics i empresarials. En diverses ocasions, quan més insistia l’entrevistador en un tema que podia semblar conflictiu, ella responia: «Tinc les preguntes correctes». I callava.

Llavors parlà dels mascles alfa que lideren el que fou el seu partit. Va dir que, quan en va sortir, havia estat capaç d’aconseguir que el cop no li pegàs a un punt vital. Ho vaig poder entendre. No és una dona fràgil. Em va espantar quan parlava de la devoció per Hitler d’alguna gent de l’entorn del partit. Per a aquesta gent l’objectiu és salvar els espanyols de les úrpies de Satan i, per aconseguir aquest objectiu, Hitler és una eina de Déu. Ho heu llegit bé: Hitler és una eina de què se serveix Déu per salvar-nos. Quins collons! Però cal saber qui és l’enemic a abatre. I parlà dels missatges d’odi, del suport al nazisme, dels cadàvers que deixes pel camí, de les sectes ultra-cristianes, sovint paramilitars, infiltrades al partit. Insistia en què les decisions es prenen a fora. I repetia de nou: «Tinc les preguntes correctes».

I, si el govern és il·legítim, perquè diem que les urnes han estat manipulades i s’han desviat els resultats, perquè som capaços de construir un relat que afavoreixi els nostres interessos, llavors les falanges de Trump poden entrar a la desbandada al Capitoli de Washington i les de Bolsonaro poden envestir les institucions democràtiques del Brasil. I crear el caos. I incitar els militars perquè s’alcin.

Per un instant, repetiren algunes de les intervencions més rabioses de la senyora Olona al Congrés. En referir-se a la llei de Memòria Històrica havia dit: «Volen guanyar a través de la llei el que perderen al camp de batalla». Em revingué la ràbia. Què vol dir, això? Sé el que vol dir: Els principis de justícia i llibertat, els valors democràtics que el cop d’Estat del General Franco i la Guerra Civil que en derivà llançaren pel trespol fins a l’extermini d’aquells que els defensaven retornen ara per mitjà d’unes lleis democràtiques que intenten restablir, més de vuitanta anys després, aquells principis i aquells valors que es varen perdre al camp de batalla. Però no es varen perdre per sempre. Això ho sap la senyora Olona. No es varen perdre per sempre. És la famosa frase de Miguel de Unamuno: «Vencereu, però no convencereu». I no es tracta de guanyar guerres ni batalles. La senyora Olona va parlar de trinxeres. Seguiran a les cunetes i a les fosses comunes els cossos dels assassinats pels escamots franquistes? A vegades he vist els familiars –el que en resta dels familiars- d’alguns assassinats portar els ossos redescoberts en una petita caixa de fusta. Els duien a enterrar en un lloc digne. I els he vist trists potser perquè pensaven que havien passat massa anys. Han passat massa anys. Algú pot parlar de reconciliació? A Alemanya jutjaren els nazis, perquè els nazis havien perdut la guerra. A Itàlia jutjaren els feixistes de Mussolini perquè també havien perdut la guerra. A Espanya no varen jutjar els sequaços de Franco, perquè aquests havien guanyat la guerra.

Però la senyora Macarena Olona segueix dient: «Tinc les preguntes correctes».

Però deu saber que som molts aquells que tenim les respostes.

Suscríbete para seguir leyendo