opinió

Company, company

Pere Estelrich i Massutí

Pere Estelrich i Massutí

Sí, Joan Company és company de converses, tertúlies i trobades. Company és company i més: és amic. I com a tal em veig amb l’obligació de comentar que la seva no renovació (o com es digui tècnicament) com a director de la Coral UIB no és una bona notícia, de fet és una notícia molt trista que els melòmans lamentam ja des d’aquest minut u. Una no renovació decidida des de les oficines que regeixen el Campus i que no podem fer més que criticar.

La coral de la UIB quedarà orfe. Company ha portat el timó d’aquest vaixell vocal durant més de quaranta anys i sempre amb delicadesa i qualitat. No d’altra manera s’entenen les col·laboracions amb alguns dels grans directors actuals, que no només han acceptat dirigir la formació, sinó que han demanat expressament fer-ho. I és que la Coral nascuda en el sí de la Universitat ha assolit un nivell elevadíssim, al mateix punt que altres formacions professionals d’altres indrets. Perquè, recordem-ho: la Coral UIB no és una coral professional tot i que pugui semblar-ho, vists (escoltats) els resultats. Només una agrupació d’aquestes característiques, gran en nombre i en excel·lència pot abraçar repertoris simfònic-corals del tipus Passió segons Sant Mateu i Missa en si menor de Bach, Simfonia Resurrecció de Mahler o la Gran Missa de Mozart, que, per cert, podrem escoltar d’aquí en una setmana a Palma, al costat de la nostra Simfònica i amb un referent mozartià com és Leopold Hager en el pòdium de director.

Quan començà el caminar de la Coral Universitària (aquest va ser el nom durant dècades), Company tenia vint- i- tres anys, portava cabell llarg i vestia vaquers, com la majoria dels joves cantaires, homes i dones, que s’arreplegaren entorn d’un projecte musical, sense saber on els portaria. Un projecte que, mig de broma mig seriosament iniciaren el mateix Company, Climent Picornell, Tomeu Quetglas i pocs més, en el bar del recinte universitari. Així de senzill, així de simple. D’aquesta manera, voluntariosa i altruista, va néixer el que, amb el temps, esdevindria un cor important. Molt important. Aquesta és la història. La podem disfressar d’un projecte elaborat des de rectorats i despatxos, però no, va néixer de forma senzilla i tendre, com neixen les paraules d’amor i les grans aventures.

La qualitat de la Coral UIB és un fet, una realitat inqüestionable, que podem comprovar després de cada una de les seves intervencions públiques. I una part important del mèrit per haver arribat a aquesta alçada interpretativa pertany a Joan Company, que ha sabut imprimir caràcter a una formació. I d’això es tracta, d’imprimir caràcter, de deixar petjada, de saber caminar una passa per davant els altres. També es pot dir lideratge.

L’altra part del mèrit recau en els cantaires. La Coral UIB ha tengut, des dels seus nicis, veus excel·lents i preocupades per afinar encara més (mai més ben dit tractant-se d’un cor). Aprenentatge continuat, formació continuada, reciclatge constant. Aquests han estat uns elements clau per arribar on s’ha arribat. Pensem que fa quaranta anys no existien els plans de formació que tenim ara, és per això que, juntament amb altres persones, igualment competents, i organismes com l’enyorada Federació de Corals, Company posà el seu gra d’arena formatiu a través de les trobades de cant coral, caps de setmana de formació i altres projectes que, en el seu moment, foren cabdals, quan no hi havia ni un Conservatori Superior, ni existia la Simfònica professional, ni l’ambient de la música vocal a Mallorca era el que és ara. Aquells cursos posaren les bases del que tenim avui: un panorama coral viu i d’un nivell molt elevat. Joan Company, Baltasar Bibiloni i Gori Marcús han de ser reconeguts com el que són: grans impulsors de la vida musical a Mallorca i del cant coral en particular. Vagi per ells el meu reconeixement.

Però tornem a la notícia que ens porta a escriure aquestes notes, el no seguiment, a partir del mes d’agost, de Joan Company al davant de la família de les Corals UIB. Sí, família, ja que no parlam només d’una Coral, sinó de moltes, que agafen des de les veus blanques de pocs anys fins a les més madures de pares, mares i mestres. Aquesta és una altra iniciativa a destacar, la creació, en el sí de la Universitat, d’un espectre ample de cantaires. Enhorabona també per aquest fet, que crea vida musical entorn del centre educatiu i científic per excel·lència. Enhorabona Joan i gràcies.

I ara només ens manca demanar als responsables de la decisió tres coses: Primer que pensin si és revocable, ja que esmenar un error fa bo a qui l’ha comès. Segon, que si decideixen no tornar enrere, que mirin amb esment el com es decidirà la nova titularitat. No parlam d’una banda de quatre amics que es reuneixen per fer bulla de tant en tant, parlam d’una Coral que ha marcat època i ha creat escola. Tercer, que donin explicacions del perquè d’aquesta contundent determinació, ja que, en el món de l’art la paraula jubilació s’entén de manera diferent. L’esmentat Hager té 88 anys i dijous dirigirà a Palma. Quasi res!

Senyors, no juguem amb la Cultura, una paraula que, per si no ho saben els de l’equip rectoral, hem d’escriure sempre en majúscula.

Suscríbete para seguir leyendo