Día del Periodista 50% DTO. Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

OPINIÓ

Cultura i identitat

(A propòsit del treball ‘Muro, patrimoni sonor’ de Jordi Cloquell)

CULTURA I IDENTITAT

L’etnografia pot definir-se resumidament –ens diu Michel Leiris (L’etnòleg davant el colonianisme, Icaria, Antropologia, 1995)- com l’estudi de les societats considerades des del punt de vista de la seva cultura. I Rubén Caravaca - La gestión de las músicas actuales, Programa ACERCA, 2012- reflexiona sobre la identitat cultural i musical. L’art de la música ha estat un espai multicultural durant segles. Un mitjà d’expressió cultural de pobles i individus mitjançant el qual s’expressa la creativitat, les manifestacions culturals estan vinculades a les condicions culturals, econòmiques, socials i històriques de cada societat. Des de l’inici del temps, la música s’ha utilitzat com a expressió de la identitat cultural. Les antigues societats tribals utilitzaven la música com a base per a reunions i per expressar la seva història, ètnia i creences culturals. La música ha canviat amb el temps, però l’ús de la música com a part essencial de l’expressió cultural i individual ha canviat poc.

La diversitat cultural, i per tant, la diversitat musical, és una realitat que forma part de la història de totes les civilitzacions. En els moments actuals ens trobam amb la paradoxa que viure en una societat cada vegada més diversa, plural i, per tant, barrejada, fruit de les migracions, de les concentracions urbanes, del desenvolupament de les comunicacions, del poder dels mercats i dels canvis que es produeixen diàriament. Paral·lelament, trobam una difusió cada vegada més escassa de realitat culturals i productes fora del que podríem denominar com a oficina i/o cultura comercial. Els partidaris de l’homogeneïtzació intenten mostrar la música popular com quelcom amb poc valor cultural, endarrerida, que no hauria de categoritzar com a cultura. Les apreciacions augmenten quan tenen una base òbvia d’origen tradicional; una visió generalitzada en contraposició a una realitat que fa que en molts països i llocs, la música i el territori siguin difícils de dissociar. En una societat en què la globalització musical, cultural i social és la norma, és probable que les propostes d’identitat tenguim més probabilitats de triomfar i de desenvolupar-se. Garanteixen la pluralitat, i trenquen amb la prepotència que només una certa música és possible i factible.

Jordi Busquet (Els escenaris de la cultura, Trípodos, 2010) reflexiona sobre el fet que la cultura popular ha tengut un paper important en la creació de l’Estat-nació, però ha estat la gran ignorada en els debats i les reflexions que s’han fet sobre la realitat cultural de la segona meitat del segle XX. En la Setmana de la Cultura Popular 2019, organitzada per l’Ajuntament de Palma, en l’acte de reconeixement als Xeremiers de sa Calatrava, Pep Rotger i Pep Toni Rubio, vaig dir que «l’únic que demanen és que se’ls prengui seriosament. I què vol dir això? Quines connotacions se’n deriven? Idò la qüestió és més de fons que no de formes: que se’ls prengui seriosament vol dir que el terme identitat i cultura esdevingui una premissa que sobrepassi els nivells de folklorisme, de bauxa o d’entreteniment momentani; vol dir que no volen formar part d’una subcultura, menystinguda per la Cultura i les institucions; que la música, aqueixa música, formi part de l’ideari col·lectiu que conforma la identitat cultural. Un país que es pren seriosament els seus trets d’identitat serà un país digne, respectat i valorat per la fermesa i convicció. Un país que consideri que hi ha trets identitaris que corresponen a la Cultura i d’altres a la subcultura serà un país que sotmet els ciutadans a viure una esquizofrènia constant, una diglòssia cultural que fa sentir ciutadans de primera i de segona».

Jordi Cloquel Noceras (Muro, 1946) té clar que la música, les cançons, el patrimoni cultural immaterial forma part de la Cultura. A través del seu Ca s’Artiller. Espai de diàleg ha fonamentat una obra que enalteix, dignifica i «normalitza» els referents immediats per fer-los universals. Muro, patrimoni sonor, enregistrat a la Fundació ACA –amb dos CD-, és una joia sorprenent, com aquells potets de confitura que exhalen la flaire més exquisida i les ganes d’assaborir-los. Damià Payeras, Sebastià Linares, Miquel À. Tortell, Enric Lucena, José J. Guijarro, Francesc Aguiló, Paco Valdés, Pere Bernat, Isabel Ferrer, Miquel Porter –batle de Muro-, posen l’esquelet de l’obra, complementada per les veus –i música- de Catalina Vallespir, Francisca Ramis, Magdalena Moncades, Margalida Ferrer, Margalida Riutort, Maria Calvó, Maria Martorell, Maria Moragues, Bernat Fornés, Joan Fornés, Vicenç Martorell, Joan Perelló, Pere J. Martorell, Jordi Cloquell, Revetla Algebellí. Són les cançons –amb les partitures- del camp, les paraules del cançoner i el refranyer, les cançons que conformaren l’univers murer de fa seixanta anys, els sentiments d’alegria, pena o tristor que desprèn la vida quotidiana de la nostra gent. Un tresor recopilat, ben presentat i que paga la pena conèixer i reconèixer per trobar-hi, encara, el caliu de la nostra identitat.

Compartir el artículo

stats