Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

MITOLOGIES

El final de l'abundància

Ilustración: El final de l'abundància INGIMAGE

He de dir que estic cansat, molt cansat d’escoltar sermons. M’he vist en la necessitat o en l’obligació d’haver-ne de sentir molts. Sermons contra els pecats capitals, contra la vida lliure, contra les petites il·lusions on, a vegades, he cercat recer. Vull manifestar que n’estic cansat. N’he sentit massa. I quasi mai els predicadors de torn practicaven les recomanacions que ens feien. «Fray ejemplo –em deien quan era al·lot– es el mayor predicador». Però he trobat molt poca gent que portàs al nivell de la conducta el cabal de teories que defensava amb vehemència. Crec que d’això se’n deia esser coherents. Llavors em revingué recórrer al camp de la literatura. De Mossèn Llorenç Riber vaig aprendre unes paraules que, tot i que és de suposar que les deia de forma irònica, em deixaren un pòsit que mai no m’abandona: «Jo vaig aprendre d’esser bon al·lot –diu a La minyonia d’un infant orat– amb un llibre de Cuentos morales», perquè sempre hi ha una proposta de moralitat a l’interior de les ficcions que contam. Altres vegades he dit que «sempre escrivim en contra d’algú», i això vol dir que «sempre escrivim a favor d’algú». No passa res si ens veuen arribar d’una hora lluny. La imparcialitat no consisteix en amagar les teves conviccions i dissimular-les perquè passin desapercebudes i penetrin en la voluntat dels altres. La imparcialitat consisteix en no amagar ni obscurir la teva pròpia parcialitat. Ho vaig fer durant els meus anys de vida acadèmica i crec que els meus alumnes ho agraïren.

El cas és que ens ha tocat viure un temps sermonari. Un temps de sermons que arriben a esser tòxics. Tothom, gairebé tothom, guarda un sermó dins la gargamella, disposat a enflocar-te’l a la cara com si res. «Ens prenen per beneits», deia fa uns dies una senyora una mica exaltada. I tenia raó: «Ens prenen per beneits». I, a més, fa empegueir la frivolitat amb que et sermonegen.

Som a les portes d’un temps que se’n podria dir electoralista. Vull dir que abans d’un any hi haurà eleccions i els partits polítics preparen els seus programes i dissenyen les estratègies a seguir per omplir el paner de vots. Doncs bé, és el combat legítim dels demòcrates. Però m’agradaria fer una observació: que no s’entretinguin en parlar malament un dels altres ni a tirar-se en cara les vergonyes o les desvergonyes. Que mostrin i expliquin les seves solucions de cara als múltiples problemes que té plantejats la societat en què vivim, que ens diguin com hauria d’esser el món que voldrien. Una mica d’imaginació, si pot ser, i manco bestieses.

Fa pocs dies el president de França, Emmanuel Macron, ha parlat amb una contundència que esborrona. «Hem arribat al final de l’abundància», ha dit. I ha afegit que ja existeix en el món d’avui la «desigualtat clonificada». Un 1% a la cima de la piràmide que acapara ingressos i riquesa, mentre la inflació arruïna els salaris i mena directament a la precarietat i a la pobresa. Llavors és necessari trencar el discurs que nega la realitat, que és el que defensen les elits econòmiques, mediàtiques i polítiques.

El remei? Vaig pertànyer a una generació descontenta, combativa, il·lusionada perquè pensàvem que el món que ens havia tocat podia millorar-se. És clar que menàvem aquest combat des de la ingenuïtat, des de la innocència. També, des de la impotència. Ara Emmanuel Macron ha vingut a dir-nos que ens veiem obligats a trencar la triple il·lusió del progrés.

1 Que els recursos naturals no són inesgotables, que s’ha acabat l’abundància energètica, que és necessari utilitzar menys energia, que potser ens veurem en la necessitat de no poder encendre la calefacció, en arribar l’hivern, que no ens serà possible fer funcionar el rentaplats, que les tarifes de la llum ens tindran agafats pel coll.

2 També vàrem creure que la democràcia acabaria triomfant de forma irremeiable, que els no demòcrates no tindrien res a fer en el món d’avui. No és difícil pegar un cop d’ull a la realitat i adonar-se de com l’ultradreta s’escampa I

3 Que la guerra era una cosa del passat.

Dissortadament, són del passat; però també són del present. Un discurs, un advertiment que és necessari prendre en compte. No sé fins a quin punt ens en podrem sortir, però el «conte moral» que el president francès tot just ens ha contat és una alarma que exaspera i contradiu les aspiracions de pau i justícia social que imaginàrem.

Compartir el artículo

stats