Ahir matí, dia de Sant Agustí, la festa gran de Felanitx, ens despertàrem amb la trista notícia de la mort de Sebastià Manresa, el traumatòleg i escriptor felanitxer, que tan bon record deixa com a metge i com a contertulià irònic i assenyat.
Manresa fou, en el seu moment, un dels traumatòlegs de referència a Mallorca. Va crear escola i deixà rere seu un bon grapat de professionals que el seguien i l’admiraven. Era un metge que, com pocs, tenia el sisè sentit que tenen els grans doctors, aquella qualitat que els converteix en persones per sobre de l’excel·lència i que li permetia veure més enllà del que els cànons i les radiografies mostren.
Interessat i, sobretot, implicat en les persones amb discapacitat motora, va tractar molts joves i adolescents que havien sofert algun traumatisme irreversible. I sempre amb una sensibilitat especial.
Des de fa uns anys, quan es va retirar de la medicina activa (un bon metge mai no ho deixa del tot), Manresa va destapar la seva vocació latent, la d’escriptor. Primer amb un llibre molt recomanable sobre el mal de peus, ple d’ironia felanitxera. El títol El mal de peus, motiu d’infelicitat i que edità Hiperbòlic. Després vingueren altres títols, com el dedicat a les Germanies, Temps de prodigis (El Gall), i el que té la música, el jazz, com a tema subjectiu i la guerra com a testimoni latent, El Blues d’en Maceo (El Gall).
I parlant de música, Sebastià Manresa era un jazzman, tocava el contrabaix gairebé com a un professional. I a més, participava, sempre posant el seu punt de saviesa, a diferents programes de ràdio. Tot fins que la malaltia arribà a un estadi que l’obligà a retirar-se, a poc a poc, sense fer renou.
