A vegades succeeix que, de forma inesperada, et compareix una fotografia a la pantalla de l’ordinador amb què tu no contaves. Les imatges de la fotografia et sorprenen, a vegades t’alegren una estona la mirada, d’altres et trenquen el cor perquè, de sobte, t’enfronten a una realitat que ja coneixies però que en aquell moment no comptaves que es presentàs de sobte. La realitat és així d’enigmàtica. Tu penses en un món i te’n compareix un altre que no havies previst. A vegades he escrit, en contra d’alguna opinió, que una imatge no val per mil paraules, sinó al contrari. He estat un defensor de la paraula amb tota la seva grandesa, la seva pulcritud i la seva capacitat d’extreure de nosaltres la infinitud d’imatges possibles.
Les fotografies corren de pressa pels sistemes informàtics, sovint desapareixen de la mateixa manera, d’altres vegades es queden una estona més o retornen potser perquè creuen que no ens havíem fixat de manera suficient en allò que ens diuen. També pot succeir que una fotografia rodoli durant mesos d’arxiu en arxiu i jo, que som una mica maldestre, no havia estat capaç de capturar i fer-me-la meva.
M’ha succeït amb una duríssima i enterbolidora imatge de la guerra d’Ucraïna. No és estrany. Ens n’arriben contínuament d’esfereïdores, gairebé les mateixes de cada dia, però sempre unes altres. Hem vist fugir escapada la població civil, l’hem vist cercar refugis com qui cerca un enfony on amagar-se lliure de penes, l’hem vist travessar ponts mig esbucats, camps de conreu calcigats per les bombes. Hem vist cremar hospitals, escoles, centres de salut, cases particulars, edificis de vivendes. Hem vist el terror enconar-se enmig de l’Europa civilitzada. I hem aguantat amb la mala sang escrita en les venes. No ens en refarem mai, d’aquesta, com no serem capaços de refer-nos de tanta atrocitat i dolor que han vist els nostres ulls. Havíem cregut que el segle XX havia estat un dels segles més bèsties de la història, més inhumans, més dolorosos. Inventà les maquinàries de provocar i estendre el dolor. El repertori que duem durant el segle XXI torna anar pels camins de la barbàrie. Els llops tornen a anar a lloure i solitaris.
Enmig del desastre, una espira de llum –no sé si puc atrevir-me a dir-ne espira– ha vingut a posar-se a la pantalla del meu ordinador. La fotografia ja té uns quants mesos i, no obstant, no m’havia arribat o se m’havia perdut entre l’abundància d’imatges que no cessen. És una fotografia del fotògraf Emiliano Morenatti i ens mostra, davant un caramull de runes –les runes d’un edifici de vivendes esbucat fins als fonaments– un bomber d’Ucraïna que acaba de rescatar d’entre les runes un aplec de llibres. Els sosté entre les mans i, per la cara que fa, diria que s’adona que potser entre aquelles pàgines torna a haver-hi el començament.
La fotografia es va fer viral –vull dir que milions de persones l’han vist, excepte jo que no l’havia vist fins ara– i aviat va recórrer tot el món. La notícia deia: «Un bomber ucraïnès rescata una aplec de llibres d’entre les runes d’un edifici bombardejat per l’aviació russa». Porta una data simbòlica: 23 d’abril de 2022. Diada de Sant Jordi, Dia Internacional de Llibre. Succeí a la ciutat ucraïnesa de Chernihiv.
És com si aquell bomber agafàs els llibres d’entre els enderrocs i vingués a dir-nos: Aquestes són les roses, les roses de Sant Jordi que, tanmateix, ni tots els míssils de Putin podran destruir. En cada pàgina, rere cada paraula, rere les cobertes d’aquests llibres torna a haver-hi el començament. N’he vist cremar molts de llibres al llarg del temps que m’ha tocat viure. Desperten l’odi, la intransigència, al poder li fan por. Sap, el poder, que, malgrat la infinitud de runes i d’incendis, de destrucció de la vida i les paraules que la signifiquen, sempre tornarà a haver-hi un començament.
