Al meu poble, quan jo era un al·lot, molts, homes i dones, prengueren el camí de l’emigració. Alguns d’ells -no diré la majoria- eren fills de la derrota. Aquí tenien poc futur i marxaven lluny del poble per iniciar una nova vida de treball i esforç. S’embarcaven i partien mar enllà. Era un dels pocs camins que s’obrien als vençuts. Vaig tenir familiars meus que varen fer-ho i encara record com acudírem al port de Ciutat a acomiadar-los al vaixell que feia el correu entre l’illa i Barcelona. Dies després s’embarcarien de bell nou al port de la gran ciutat en un vaixell italià que feia la ruta des de Marsella fins a Veneçuela. La majoria partien en direcció a la ciutat de Caracas, d’altres a Panamà i d’altres a Cuba. Algunes dècades més enrere, abans de la Segona República, L’Havana havia estat el destí de molts de mallorquins i, juntament amb L’Havana, altres poblacions de l’illa de Cuba: Matanzas, Cienfuegos, Camagüey, Santiago... Al Surgidero de Batabanó molts mallorquins es dedicaren a la pesca d’esponges. Un treball perillós i difícil. I també mal pagat. Al cançoner popular quedà constància, fixat en la memòria de la gent, d’alguns dels drames i peripècies que visqueres aquelles emigrants de les primaries del segle XX: «Mariners de Batabanó / digau a en Perico Cabana / que sa seva dona l’engana / cada vespre amb es Rector...» Velles històries. El meus dos padrins, tant el de la banda de la meva mare com el de la banda del meu pare tots dos emigraren a Cuba, però cap dels dos hi va guanyar gaires diners. També han quedat en la memòria col·lectiva les havaneres que féu mestre Llorenç Batle, l’il·lustre glosador. En reproduiré un fragment just de l’inici: «Tots els homes que van a L´Havana / en veu sobirana /mormolen baixet: / en venir trobaran unes dallones / que per fer són bones / mànecs de trinxet...» La veu popular deixà constància d’amargors i disbauxes, d’alegries i pors.
Però quan jo era al·lot molts d’homes i dones del meu poble partiren a Caracas. Ho féu també molta gent d’altres pobles: de Montuïri, de Binissalem, de Sencelles, de Sineu, de Sa Pobla, de Sant Joan... Aquella gent que partia a la ventura, quasi sempre sense saber què farien en arribar, de què viurien, si trobarien algú que els donaria una mà, si podrien fer una feina digna que els permetés amuntegar uns quants bolivars, els suficients per comprar-se una casa, per posar un petit negoci familiar, viatjà en vaixells pobres però dignes. Guard unes cartes escrites del meu padrí matern a la padrina des del vaixell en què feia el viatge i on descriu la vida que aquells viatgers feien en la nau: què menjaven, com dormien, com passaven el temps. Són cartes escrites enmig de l’Oceà Atlàntic i les conserv amb fervor.
També guard un cofre amb què viatjà la tia Catalina, l’any 1955. A la coberta del cofre hi ha escrit amb pintura el nom de la propietària i el del vaixell en què viatjava: el Bianca C, que sortia de Marsella i feia una aturada al port de Barcelona. He dit que aquells emigrants viatjaren amb una certa dignitat, cobertes les necessitats mínimes i els papers en ordre.
Ara m’avergonyeix llegir les condicions en què viatgen els migrants que arriben a les costes d’Europa des del nord d’Àfrica. El drama dels subsaharians que, després de travessar deserts, de sobrepassar muntanyes, de caminar sovint descalços per pedregars i terres espinoses arriben amb la il·lusió o la quimera d’una vida digna, lliure de persecucions, de fam, de misèria ancestral i de guerra. I, a més, sovint cauen en mans de màfies organitzades que es burlen d’ells, de la seva indefensió, de la seva debilitat.
Arriben les pasteres a les costes de Mallorca, de Cabrera, d’Eivissa... Sovint són persones que arriben malaltes, desnodrides, deshidratades. Sol haver-hi infants. En algun cas ha succeït que una dona s’ha posat de part en la barcassa i ha parit el seu fill enmig de les ones. D’altres vegades, la barca que arriba és plena de morts.
