Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

MITOLOGIES

L’estiu

L’estiu. INGIMAGE

D’aquí a pocs dies entrarem a l’estiu. El solstici d’estiu era, en altre temps, la gran festa del sol: els arbres hauran madurat els fruits suculents i sucosos, ha granat el blat i cada espiga reté unes gotes d’aigua i un glop de sol. La vida és això, a aquestes terres de la Mediterrània: l’aigua, una mica de terra, una mica de sol. Les fruites han madurat: els albercocs, les cireres, els nispros, les prunes: les de frare llarg, les prunes grogues, les clàudies, les prunes de la reina. I les figues, de primer seran les figues flors, que arriben per sant Pere. I les peres de sant Joan, petites i dolces. I les pomes danieles que maduren a les darreries de juliol. I els primers raïms, sobretot els de mamella de monja que tenen els grans molsuts... El cistell de l’estiu arriba carregat de fruites. Les hem esperat tot l’any i ara arriben una mica grenyals. El sol d’estiu accelerarà la maduració fins que de cada fruita caigui una llàgrima de viuda, un regalim de dolçor, una gota de mel.

L’abundor de l’estiu em fa pensar en aquell «al·lot amb un cistell de fruites» que pintà Caravaggio just arribat a Roma i que actualment pot veure’s a la Galleria Borghese. El jove porta un cistell entre les mans carregat de les fruites gallardes de l’estiu: pomes, i melicotons, i síndria, i raïms... La natura s’hi desborda en el cistell i ens diu que, en tan poc espai, es concentra tota la vida: des del sol que començà a créixer devers Nadal, l’escalfor ufanosa de la primavera, les primeres tiges dels arbres fruiters, les flors que senyalen l’arribada del bon temps, les pluges d’abril, les espigues granades...

No tinc ganes de parlar d’un temps idíl·lic. Mai no n’ha existit cap. Els temps sempre són durs, i difícils, i aspres. És clar que ho són més per a uns que no per als altres. Sempre ha estat així? Però això no vol dir que sempre hagi d’esser així. Maria Antònia Salvà té un poema titulat L’estiu que és una meravella, un cant a les petites felicitats de l’estiu, a l’emoció per les coses que sovint no veiem i que són molt a prop de nosaltres: la fortuna de córrer per foravila, el cantussol de la corriola que gisca, la màgia de les primeres lluernes, la verdor de les alfabegueres, el poal que puja l’aigua fresca de la cisterna, mentre degota el cap de la corda... La il·lusió de veure les meravelleres adormides sota la lluna blanca. Hi ha una estrofa del poema que no em sé estar de retreure: «Les meravelles badades / mirant els estels porucs / el sol ja les ha acopades / i totes dormen ulls clucs». Les flors dormen, les nits d’estiu, en amagar-se el sol.

Si aquell estiu va existir alguna vegada, no tornarà a existir mai més. L’estiu del nostre temps és una altra cosa, menys poètica, més dirigida al guany i a la butxaca. Deixem l’emoció poètica per a un altre temps. El cistell ple de fruites que pintà Caravaggio segueix igualment atapeït, però les fruites són unes altres. Vet ací que les fruites sucoses d’estiu s’han transformat en milions de turistes que omplen els avions que arriben a l’illa cada dia, els jets privats, els vaixells carregats de cotxes de lloguer, les màfies russes que compren a la desesperada els vells palaus senyorials per blanquejar diners, les màfies napolitanes, «la banda del ròlex», els agents de la policia que arriben a reforçar les tasques dels seus companys, els agents del Grup de Reserva i Seguretat que arriben amb els cans ensinistrats a ensumar el delicte...

M’han contat que una parella de joves s’han comprat una casa, però l’antiga propietària, morta de fa estona, no en vol sortir i no hi ha que la tregui del rebost, on s’ha amagat. Debades la supliquen que se’n vagi, que aquella casa ja no és ca seva, que deixi viure a aquells joves el seu amor tranquil. La vella s’ha fet forta dins el rebost i no se’n vol anar. Li prometen sufragis, li diuen que resaran per ella tots els dies. Res de res. Què es pot fer? Som a l’estiu, fa calor i el cistell del jove és a punt de vessar. Finalment aconsegueixen que la vella propietària accedeixi a anar-se’n amb una condició: que plantin, en una parada de l’hortet, només per a ella, un gessamí blanc. Ho han fet aquest matí i l’esperit de la vella ha sortit del rebost i ha marxat. Mai no es pot perdre l’esperança que el vell estiu retorni amb el cistell de fruites.

Compartir el artículo

stats