Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

MITOLOGIES

La bellesa de l'art

Volodímir Zelenski, presidente de Ucrania.

Durant la setmana que tot just acaba ha arribat la primavera. Les fredors de març que encara perduren no han deixa passar els dies assolellats del bon temps. Encara no és un goig sortir a passejar per foravila i gaudir de les múltiples meravelles que, en aquesta part de l’any, ens mostra la natura. Aquestes últimes setmanes d’hivern els camps s’han cobert d’una verdor tendra, fresca com les matinades. I entre la verdor han aparegut les primeres flors grogues. Són d’una grogor pàl·lida com tocada pel verd de les pastures. Cada època de l’any sol tenir, per les voreres dels camins o enmig del sembrats, unes flors grogues que són pròpies del temps, però de cada vegada són d’un groc més intens. Tota la gamma dels grocs desfila pels sementers de l’illa de cap a cap d’any. Vindran les flors de trèvol, les sordonaies, les dents de lleó, el lletsó, la ginesta, l’estepa Joana, la gatosa, les argelagues, les aritges... I, en arribar l’hivern, tornarem a començar el cicle del groc, persistent i tenaç.

Fa algunes setmanes floriren les meravelleres enfiladisses, de flor blava, oberta, que pintava John Ulbricht amb delicat amor pels blaus de la natura. I Maria Antònia Salvà que n’esperava delitosa la florida escrivia: «la meravellera s’emmeravellà», perquè era signe del bon temps, de l’amor que, perquè és primavera, floreix i fa festa.

Ha arribat la primavera i ho ha fet de manera incerta, entre mitges fredors i un plugim quasi malaltís. La primavera és aquí i persisteix la guerra ferotge i cruel al centre d’Europa. Ucraïna només és el començament, ha dit el president ucraïnès Volodímir Zelenski. Només és el començament d’un llarg projecte de destrucció i domini. Un projecte de poder. Sovint he pensat que totes les guerres són la mateixa guerra i no crec que n’hi hagi unes de més cruents que les altres. La guerra és sempre el mirall on es projecta el caire salvatge dels homes. El punt on s’evidencia aquella coneguda sentència de Hobbes: l’home és un llop per a l’home. Però no tots els homes són un llop per als altres homes, i la generositat i l’acolliment que molts han fet als refugiats que fugien dels terrors n’és una prova.

Els noticiaris mostren cada dia una llarga desfilada d’imatges que amarguen el cor i fan mal a l’ànima. Es pot viure tranquil, després de veure les cases destruïdes, els carrers de les ciutats sepultats per les bombes, la gent que cerca fugir, a vegades, sense saber a on fugir. M’impressiona veure les cares dels nins i les nines, tristes cares espantades per la inseguretat i la por. M’impressiona veure la gent gran –els vells- que no poden partir pel seu compte i necessiten l’ajut d’algú que els doni el braç, que els empenyi la cadira de rodes. M’impressiona i m’espanta veure els hospitals derruïts, sense medicaments ni cobertes les necessitats sanitàries mínimes. M’impressiona i m’espanta veure que han de treure les dones embarassades dels hospitals i portar-les a parir en un refugi, en una estació de metro, en un soterrani. M’impressiona veure les escoles esbucades, les aules buides. Què podem fer per aturar aquesta guerra? Què puc fer per aturar-la d’una vegada? Són preguntes que em revenen al cap un dia rere l’altre. I la sensació d’impotència m’ofega.

Avui he sentit explicar que en un refugi estibat de gent esporuguida, hi havia un músic que tocava incansable el piano. Era un professor de música. Ara, qui sap on són els seus alumnes? Aquell home no parava de tocar el piano convençut que la música alleugereix la pena, que, potser, és capaç de posar un pessic de primavera dins el cor de cada un dels que l’acompanyen. Un pessic de primavera. Una mica de groc del que, en aquest temps, comença a guaitar des de cada escletxa, des de cada solc de terra. El pianista persistia. Una actriu assajava davant els seus companys de refugi el paper de l’obra que havia de representar, que representarà, potser, quan s’acabi la guerra. O que potser no representarà mai. Un altre llegeix poemes en veu alta, mentre se sent el xiscle dels míssils, l’explosió de les bombes. L’art, la bellesa de l’art, amagada en un racó sota terra, treu espires de vida. Potser, el pianista, el recitador de versos, l’actriu de teatre han aconseguit que, per un moment, s’estroncàs el plor dels seus companys, que un bri de primavera guaitàs al soterrani obscur.

Compartir el artículo

stats