Em conten que succeí la setmana passada en una parròquia de Palma. Vet ací que el capellà celebrava la missa vespertina del dissabte i que, en arribar a aquell punt en què el celebrant convida els fidels a formular unes peticions, a demanar a Nostre Senyor que siguin ateses les nostres necessitats, vet ací que un dels assistents alçà la veu per dir:
—Que Nostre Senyor mati en Putin, ara mateix.
I respongueren a cor tots els feligresos:
—Amén.
El capellà que celebrava la missa els advertí que a Déu no li podem demanar la mort de ningú. Que formular una pregària on es reclama que algú caigui en sec, mort ni que li hagués tocat un llamp, no es pot fer, que Déu no vol que ningú ho faci, que la mort no es pot desitjar a ningú, encara que sapiguem cert que es tracta d’una mala persona.
—Que Nostre Senyor mati en Putin, ara mateix, i l’enviï a l’infern.
Algú va pensar que el que Putin ha creat a Ucraïna és una cosa molt semblant a l’infern. Un infern construït i planificat de manera perversa. Les bombes cauen sobre els centres de poder, però també sobre els habitatges de la gent, els míssils destrueixen les cases, els carrers i les places de les ciutats. Fugen desesperats cap a les fronteres veïnes. Uns esperen el tren que els porti lluny de ca seva, l’autobús, el cotxe d’un amic. D’altres fugen a peu i caminen perduts pels camins del terror. Milions de refugiats han sortit del país. Fa fred. De nit, alguns graus sota zero. En algun lloc els ofereixen un tassó de llet calenta, una mica de menjar, un sostre que els cobreixi de les baixes temperatures. M’espanta veure les cares dels infants a l’espatlla dels pares, de la mà de les mares, sols, perduts a la frontera sense saber cap a on han d’anar. M’espanta veure persones velles que a penes poden sostenir-se obligades a fugir a la desesperada. Veig un infant que plora dins els braços d’un socorrista de la Creu Roja. Es diu que més del 40 per cent dels que han fugit són nins i nines. Els pares queden per defensar el seu pam de pàtria. Veig cadàvers abandonats enmig dels carrers sobre la neu, recoberts amb un tros de sac. I una bassa de sang arran de cada cos.
Hem tornat a aprendre una lliçó terrible: al cor de la civilització torna a sorgir l’infern. La irrupció de l’infern, de bell nou, com tantes altres vegades, com sempre. Perquè el que passa a Ucraïna no és gaire distint del que passa a Palestina, al Iemen, a Afganistan, del que passà a Síria, a Sarajevo. Les guerres sempre són la mateixa guerra. Va descriure-ho Homer a la Ilíada i, des de llavors, el dolor que produeixen és el mateix, els drames dels que fugen són els mateixos, els morts també són els mateixos, encara que no tinguin un poeta que n’escrigui en hexàmetres un poema èpic.
Aquests dies se’ns ha dit que era difícil trobar un corredor humanitari per on escapar-se, des d’on poder dur a terme l’evacuació dels més dèbils sense gaire perill. Entre l’exèrcit ucraïnès es filtren soldats russos camuflats. Bombardegen les rutes d’evacuació. Perillen els centres d’energia atòmica. Putin publica llistes de països desafectes. Els ciutadans russos que protesten contra la guerra són detinguts i enviats a la presó. Es diu que n’hi ha quasi tretze mil.
Començà a inicis del mes de desembre de l’any passat. Fa una mica més de tres mesos. Rússia omplí les fronteres amb Ucraïna de soldats i armament bèl·lic. Una mostra de la seva força, del seu poder. Molts advertiren del perill que això significava.
Després de tanta guerra, després de tant de dolor i patiment, de tant de drama, podem considerar que Vladimir Putin i els seus sequaços són uns criminals de guerra? Crec que els tribunals internacionals de Justícia haurien de reclamar-los i, finalment, portar-los a judici. Sabeu què és un criminal de guerra? Quan era un al·lot —un al·lot trist de postguerra— en vaig conèixer alguns. Ningú mai no els ha jutjat.
Vladimir Putin seguirà el seu camí de monstre irrefrenable.
Però Ucraïna, tanmateix, vol ser un país lliure.
