La notícia m’arriba per diverses bandes de bon matí. Ha mort Xavier Carbonell, gran músic (en moltes branques) i millor persona.
Nascut a Barcelona l’any 1952, es va instal·lar a Mallorca als trenta anys, lloc des del qual va fer escola, com a compositor, com a intèrpret del clavecí i, molt especialment, com a recercador. Carbonell era un home d’arxiu. Coneixia pam a pam molts dels racons de les esglésies de l’illa, en els quals va passar bones estones a la recerca de partitures que es donaven per perdudes. De fet, fa només una setmana, parlàrem amb Gori Marcús de la bona tasca que feu Xavier a l’arxiu de Sant Felip Neri de Palma.
Vaig conèixer Carbonell després d’una memorable interpretació del Concert de Brandemburg número 5 de Bach amb Joan Company dirigint la Camerata Instrumental de la UIB i amb Ramon Boix al violí i Claudi Arimany a la flauta. D’això fa la friolera de gairebé quaranta anys. Érem més joves i ens unia la música del Mestre d’Eisenach, de fet professàvem la mateixa religió, la bachiana. A patir d’aquí s’establí una relació d’amistat mútua i d’admiració meva cap a ell. De fet fou ell qui em passà uns apunts sobre la relació de les matemàtiques i la música de Bach, donant-me a conèixer el llibre, que acabava de publicar Tusquets, Gödel, Escher Bach.
Més tard vingueren algunes col·laboracions conjuntes, sempre en pla de desigualtat, la més important de les quals fou l’edició d’un llibre sobre els Ministrils i Tamborers de la Sala, en companyia d’altres amics i bons recercadors com Joan Parets (també desaparegut fa uns mesos) i Biel Massot. Amb ells i alguns altres creàrem l’institut de Musicologia Pau Villalonga, que, per cert, ara i gratament es vol redefinir.
Xavier, amic, t’enyorarem, per la tasca feta i el teu mestratge, però sobretot, per la teva bonhomia, que passa per sobre de qualsevol altra qualitat d’una persona. Has partit, Bach, però, t’espera amb els braços oberts.
