Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

MITOLOGIES

El suïcidi de Notre-Dame

Fa poques setmanes en un viatge a París –sempre he de trobar el temps suficient per fer una passada per les llibreries habituals, gairebé les mateixes, tant és així que ja em coneixen- vaig comprar el darrer llibre d’Alain Finkielkraut. Pessimista i alhora lúcida, aquesta nova entrega titulada L’après littérature continua la línia temàtica del que fou en un principi considerat un dels «nous filòsofs», professor i fill d’un jueu polonès deportat a Auschwitz. Finkielkraut ha criticat amb duresa el que ell diu «la barbàrie del món modern» mentre ha evidenciat una visió escèptica del que en diem progrés, ha denunciat la indiferència davant la memòria i ha proposat el que hauria d’esser el paper de l’intel·lectual –diguem-ne l’home estudiós i savi- en la societat postmoderna.

En aquest llibre, Finkielkraut afirma que hem entrat en l’època de la post-literatura, que ja no existeix, perquè ha desaparegut, aquell temps en què les obres literàries jugaven un paper primordial en la vida dels homes i les dones. Els bons llibres exercien una funció dirigida a la formació intel·lectual i humana del lector. Un bon llibre era com la pedra llançada a l’estany, per fer servir un símil molt utilitzat per Gianni Rodari, una pedra que, en esser llançada sobre l’aigua pacífica d’un estany, era capaç de crear un joc de cercles concèntrics sobre la superfície alhora que removia l’aigua en profunditat: les algues, els peixos, el fang acumulat al fons d’aquell dipòsit d’aigua. De la mateixa manera, doncs, el llibre que llegim produeix aquell mateix revulsiu en la intimitat de la nostra aigua estancada.

Durant segles, primer la poesia i la narrativa oral, després la literatura escrita, faules i llegendes, relats d’aventures, novel·les d’amor o desamor, cròniques de terror, ficcions que, per un instant, érem capaços de creure, alimentaren la imaginació de la gent. Tots sabíem que la literatura és una ficció, una irrealitat, però en entrar en la lectura, ens disposàvem a suspendre la incredulitat i entrar en el joc. Tanmateix, la ficció literària sorgeix sempre com un espai de joc. Fins i tot és probable que la nostra capacitat d’orientar-nos cap a la vida col·lectiva, de dirigir-nos cap a la interacció social, sigui una conseqüència de la nostra capacitat de contar històries.

I el lector sabia, perquè ho havia après a força d’encarar-se amb els llibres, que la ficció –la realitat representada-, és tan perillosa com la mateixa realitat. Això ja ho havia dit Isop, el faulista, en el segle vuitè abans de Crist.

El nostre origen es perd en una galàxia de llibres i d’històries. I tot el que hem llegit, tot el que hem sentit explicar es configura com un pol·len de paraules que es dissemina arreu com una dolça brisa, o com les abelles que escampen el poder seminal de les històries, el transporten d’ençà cap enllà i engendren noves històries que es perden en el bosc de les lletres.

Tot això, dissortadament, s’ha acabat. L’art –diu Finkielkraut- és a punt de perdre la batalla. El nostre temps ha trencat la capacitat d’emoció, de reflexió, d’imaginar altres mons possibles, més autèntics, més bells. La societat d’avui s’ha oblidat de la bellesa. Llavors pren l’incendi de Notre-Dame de París com exemple. Conta que un estudiant, mentre veia incendiar-se la catedral des de la plaça de l’Hôtel-de-Ville, va rompre a plorar i va dir: «És una part de mi mateix que es crema». L’estudiant sabia que la bellesa estimula i fa créixer la nostra vida contra la buidor i la mediocritat. L’estudiant sabia que la bellesa s’encarna en les coses i que aquell conjunt d’objectes durables que resisteixen l’erosió del temps constitueixen el nostre patrimoni. L’estudiant sabia que els centres de les ciutats desapareixen de la vida dels homes en benefici dels centres comercials, que el camp es converteix en paisatge industrial, que el geni i la màgia dels espais desapareixen.

L’incendi de Notre-Dame no fou un accident. Fou un suïcidi. Deprimida pels milions de turistes que es dirigeixen cap a una de les catedrals més belles del món només per fer-se un selfie i després poder dir que hi han estat, deprimida per tanta indiferència a la seva bellesa, Notre-Dame decidí suïcidar-se i posar punt final als seus dies.

Compartir el artículo

stats