Dins el meu afany d’explicar els secrets dels què ens dedicam a estudiar el passat, us puc assegurar que nosaltres, els historiadors, afrontam la vida a partir de dues actituds ben diferenciades. Per una banda, hi ha un sector que s’aferra a la grandiloqüent sentència que, qui no coneix la seva història, està condemnat a repetir-la. Podem identificar aquest espècimen d’historiador pel seu característic aire de superioritat, caminant amb el pit un poc més inflat que la resta, justificant la seva preeminència a partir del seu coneixement hermètic del passat, que l’ajuda a comprendre els esdeveniments presents i a predir el futur. L’altra facció d’historiadors, entre els quals m’hi incloc, som els que pensam que tanmateix la història es repetirà una i mil vegades sense que la humanitat hagi après absolutament res. Se’ns distingeix per la nostra actitud més melancòlica davant la vida, i ens refugiam periòdicament en la lectura d’algun fragment de Nuncio Ordine i el seu assaig en defensa de la utilitat d’allò inútil. La nostra deriva autocompassiva és tal, que alguns dels nostres, varen instituir el 31 de març com el dia anual d’abraçar a un medievalista. I no és conya. Somniam secretament amb un món on agafem el vertader lloc que ens pertoca en la societat, un món per altra banda, tan a prop de la realitat actual com ho està la figura de Hari Seldon i la seva psicohistòria predictiva; tan a prop com el món de les novel·les de Jasper Fforde, on la literatura és una religió que causa víctimes mortals en les lluites entre Shakespirians i Baconians.
La transcendent actuació de Rigoberta Bandini amb la seva cançó Ay Mamà en el Benidorm Fest ha fet aparèixer per internet un seguit de presentacions amb imatges d’obres de la història de l’art, imatges on el protagonisme pertany indiscutiblement al nuu femení. Res a destacar si no fos perquè en ple segle XXI encara estam reivindicant la llibertat de publicar unes mamelles en algunes xarxes socials. De fet, el puritanisme ranci de les xarxes ha provocat que alguns museus de Viena hagin hagut de migrar les seves obres d’art en format digital a la xarxa OnlyFans, espai sense censura on l’erotisme i la pornografia van lligades de la mà (una mà, per altra banda, onanista). Facebook i Instagram veten totes aquestes manifestacions artístiques perquè les consideren sexuals. La seva mentalitat de gata maula no entén que hem representat l’anatomia femenina des de la venus de Willendorf.
El que va passar dissabte amb la sorprenent eliminació de Rigoberta Bandini, Tanxugueiras o Rayden a la candidatura eurovisiva, m’ha fet recordar el que va passar a la pintura de principis del segle XX en el context del Saló de París. Davant el creixent nombre d’obres d’artistes que no s’adaptaven als valors imperants de l’art oficial de l’època, els organitzadors varen haver de fer un pavelló exclusiu per tota aquella obra descartada, conegut com a Salon des refusés, considerat pels historiadors posteriors com el lloc on s’exposaren els vertaders valors artístics del moment.
Si se’m permet una opinió personal, Rigoberta Bandini és a la candidatura espanyola d’Eurovisió, el que Impressió, sol naixent va significar respecte als candidats oficials de París: una candidatura d’avantguarda musical, un vertader canvi de paradigma davant l’elecció típica i tòpica de cada any. La cuidada iconografia del seu vestit ens demostra fins a quin punt es poden cuidar els detalls significants de qualsevol element escènic. Però les cuixes han guanyat als pits, el paper sexual de la dona a SloMo s’ha imposat a la vessant maternal i feminista de Bandini, en un moment on la lluita cap a la igualtat de gènere es fa més necessària que mai.
En un eminent exercici de preveure el futur a la manera de la psicohistòria d’Asimov, els musicòlegs del segle XXII acabaran estudiant aquells candidats que no varen arribar al festival d’Eurovisió, així com els historiadors actuals ens hem dedicat en cos i ànima als artistes del Saló dels Rebutjats. La Casa Azul proclamant la seva revolució sexual; Tanxugueiras defensant la caiguda de les fronteres i la llengua pròpia; Rayden amb la manifestació lliure de les emocions de l’ésser vulnerable, seran en el futur de més interès que l’artista que enviam a concursar. Vaticín també, en aquesta estimulant incursió a la facció dels historiadors amb autoestima, que fins que els eurofans no tinguem el protagonisme en l’elecció de la candidatura eurovisiva, continuarem desenvolupant al festival el nostre paper anecdòtic dels darrers quaranta anys, si no fos perquè enguany, la trista qualitat literària de la lletra de SloMo supera l’anècdota.
El paper d’Espanya a Eurovisió recorda el camuflatge que va imbuir el franquisme en les exposicions internacionals del segle XX, vertaderes hereves dels salons noucentistes. La idea de cobrir internacionalment l’expedient amb obres amb una trista pàtina de modernitat, que no d’avantguardisme, recorda el paper del règim feixista durant les exposicions internacionals de Buenos Aires o Venècia, quan pretenia donar-se una falsa imatge d’obertura del règim davant la premsa cultural internacional; així com anys després el Destape va jugar un paper semblant amb la fal·làcia d’un règim més permissiu, en aquest cas en l’àmbit cinematogràfic.
Llarg recorregut als Refusée del festival d’Eurovisió, a la llibertat i avantguardisme que representen. Ahir, el feminisme i el regionalisme va ser un acte de comunió entre els eurofans, un acte de resistència davant el puritanisme de les xarxes socials, substituït per la falsa llibertat de poder ser un autèntic ordinari.
Per cert: Uribarri, t’enyoram.
