Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Mitologies | Inferno

INFERNO | ILUSTRACIÓN: GUSTAVE DORE PARA LA DIVINA COMEDIA DE DANTE

Itàlia ha celebrat el 700 aniversari de la mort de Dant, el poeta que amb la seva obra posà la pedra mestra de la literatura italiana, amb una exposició al Quirinale de Roma, una reflexió sobre l’Infern i la seva funció social en la cultura a través del temps. Que l’Infern és una creació cultural no en tinc cap dubte i que en l’espai dels segles, cada època, n’ha fet la pròpia lectura i n’ha creat les seves pròpies imatges. Aquests dies passats, just en iniciar-se les celebracions de Nadal, la Sibil·la ha fet l’anunci profètic i ha dit de quina manera, en arribar la fi del món, la mala gent, aquells que hauran obrat tort, seran maleïts i partiran a cremar al foc etern. «Anau, anau amb vostre príncep de lo Infern». Les representacions que al llarg de la Història tenim de l’Infern incideixen en el suplici etern. Són representacions expressionistes. A l’Infern hi anirem a patir per sempre, eternament. Els predicadors religiosos insistien en aquest patiment i s’afanyaven a dir que la tortura s’exerciria sobre el cos humà: accentuaven que el cos seria el lloc on es produiria el dolor, els patiments, el suplici interminable. Sant Vicenç Ferrer diu als seus Sermons que els dimonis fregiran els condemnats dins una pella i que, en fregir-se, la carn humana farà: nyic-nyic-i-nyic. Probablement fou la primera vegada que la literatura feia servir una onomatopeia. El catàleg dels turments eterns sovint es vinculava als pecats capitals: l’avarícia, la gola, la luxúria, la supèrbia... Durant segles, es va insistir que el foc seria el més gran turment. Déu féu la gràcia a alguns sants escollits de permetre que guaitassin per una finestra i veiessin l’Infern. Una mirada panoràmica sobre l’Infern. Un d’aquests escollits fou Sor Francinaina Cirer, la monja de Sencelles. Conten que, quan hagué vist l’Infern, li preguntaren que explicàs què havia vist, com era allò que havia vist. Ella va dir que era com la mar, però tot de foc: una mar de foc. He de dir que em sembla una resposta extraordinària, pròpia d’una persona que ha nascut i viu en una illa, tot i que probablement, perquè vivia al centre de l’illa, no havia vist mai la mar. Potser només n’havia sentit a parlar i li havien contat que la mar és una extensió immensa d’aigua de la qual mai no es veu el final. Més modernament han deixat de banda el foc i han canviat de suplici: han vingut a dir que els condemnats a l’Infern passarien molt de fred, un fred etern. Pens ara en les il·lustracions de Miquel Barceló per a la Divina Comèdia: Dant i Virgili davant el diable: és com si el fred els hagués gelat l’ànima. Barceló ha dibuixat el fred. La gent hi ha cregut en un Infern de suplici. Una tia meva, quan va quedar vídua, plorava i plorava desconsolada. Res, ni les paraules, ni els gestos d’afecte, aconseguien estroncar el seu plor. No plorava, emperò, la mort de l’oncle, el seu home. Plorava perquè estava convençuda que l’oncle era a l’Infern, que no hi havia hagut misericòrdia per a ell. En una paraula, que era un mal bitxo, i la tia ho sabia.

L’home contemporani, i en aquest punt insisteix l’exposició romana, ha descobert que l’Infern és, sovint, la seva pròpia obra. L’Infern és una creació dels homes. «Hi ha uns altres mons, però són en aquest», assegurava Paul Éluard. Existeix l’Infern, però és aquí a prop. Els vells monstres de la mitologia han pres forma humana. Ara es diuen Hitler, Stalin, Mao, Franco... Tots ells han creat una versió pròpia de l’Infern: la guerra, l’extermini, la persecució política, els crims contra la humanitat, el genocidi... L’Infern també és obra dels traficants d’armes, dels terroristes, dels que construeixen bombes verinoses, dels que esclavitzen els infants i s’aprofiten del seu treball.

Dant, el poeta, és un home que, malgrat tot, creu en el progrés. Dant, el poeta, és un home que sap que es pot fugir de l’Infern, però que això exigeix un esforç considerable. Fugir de l’infern no és fàcil. Cal que impliquis en el combat tota la intel·ligència i, probablement, també la moral.

Compartir el artículo

stats