Joan Bauzà (Villafranca de Bonany, 1944), canonge de la Seu de Mallorca (2002), Premi Ramon Llull (2007), membre del Consell de Consultors de la diòcesi de Mallorca, degà-president del Capítol Catedral (2010-2017), ens sorprèn amb aquest relat sobre la Seu, fet des de la perspectiva de les persones que la idearen i construïren, amb els referents gòtics que l’emmirallen.
Aquest llibre és una mirada personal i única de la nostra Seu, un relat, una convidada i una carta que ens regala Joan Bauzà. Un relat a partir dels referents socials, històrics, econòmics i culturals de les persones que portaren a terme aquest edifici monumental de Mallorca que és la Catedral. Certament, hi ha molts llibres que en parlen, des de diferents punts de vista, però cap com aquesta aclucada d’ull de Joan Bauzà; talment com si ens allargués la mà perquè entréssim en un món apassionant viscut des de la seva experiència i de les seves vivències.
És una convidada a mirar-la «almenys una vegada en la vida». Aixecada en els segles XIII-XV i vista amb el ulls dels segles XIII-XV, el que vol dir comprendre la nostra Seu gòtica amb una mirada gòtica. I el llibre ens ofereix, també, la possibilitat de llegir-lo i comprendre’l com una «carta d’amor» que l’autor escriu a la Seu de Mallorca, que coneix bé i admira i, per això mateix, ens meravella. Hi retrobareu l’art, la història, l’arquitectura, la Ciutat, el Regne... que varen veure aixecar la Seu.
I Joan Bauzà ens adverteix: «També quedi clara una altra cosa: jo no he pretès dir a ningú com ha de mirar la Seu, tots som lliures i cada persona sabrà el què ha de fer. La meva pretensió, ara que don a llum pública la meva reflexió privada, no és la d’obligar, és la de convidar: convidar, repetesc, el lector a mirar la Seu amb ulls dels segles XIII-XVI, assumint, naturalment, la gran diferència entre els valors d’aquells segles i els del nostre; per exemple, a la Seu, no tot el que era bell era visible a l’ull humà (però ho feien bell perquè Déu ho veia) i no tot el visible a l’humà era rendible a l’humà (els movia la gratuïtat de la bellesa més que el guany a costa d’ella)».
En les converses que hem mantingut amb Joan Bauzà hem percebut com està enamorat de la Seu, com en coneix tots els racons, imperceptibles moltes vegades per als visitants, com sap acaronar-los amb la paraula i amb l’ànima; és un amor sentit, reflexionat, que fa més gran les persones que el senten i el perceben. Li vaig dir que ningú com ell podria haver escrit un llibre com aquest, un llibre que arreplega l’experiència i les vivències de tota una vida, una mirada assossegada, tranquil·la, virtuosa, sobre la història nostrada a través d’aquesta gran construcció. I a més a més, segurament, les generacions futures serien incapaces d’oferir-nos aquests referents –art, història, economia, religió- des d’una visió tan àmplia i completa: L’art que va dissenyar la Seu, l’època que va concebre la Seu, l’arquitectura que va configurar la Seu, l’Església que va habitar la Seu, vida activa i contemplativa, la ciutat que va allotjar la Seu, el Regne que va iniciar la Seu. Ens hagués agradat que Joan Bauzà, persona honesta, compromesa i sàvia, hagués pogut passejar per la diòcesi amb el bàcul pastoral com a símbol de pastor del poble cristià; l’Església de Mallorca hi hagués guanyat molt.
Així i tot, el text acaba amb una mena d’immolació. Tanmateix, al final, Joan Bauzà ens sol·licita deixar de banda la lletra impresa, que tan acuradament ha redactat, i ens empeny a entrar dins el gran temple per tenir-ne la més gran de les experiències: «Deixa ja el llibre, posa peu dins la Seu i deixa’t seduir. Entra-hi. La bellesa no es gaudeix per erudició, es gaudeix per immersió».
