Enguany, pels efectes colaterals derivats de la Covid, no hem pogut escoltar en viu la que és la partitura més emblemàtica d’aquestes dates. Ens referim a El Messies de Haendel, un oratori que, tot i haver-se estrenat a Dublín el 1742 en època de Setmana Santa, amb el temps ha esdevingut una partitura tradicional de Nadal.
A El Messies, el compositor no es centra només en el naixement de Crist, sinó que també inclou moments de la passió, mort, resurrecció i difusió del seu legat arreu del món. És, per tant una partitura de temàtica cristiana en sentit ample.
Permeteu-me que, per substituir l’escolta en directe, vos proposi una audició personal, destacant alguns dels moments clau de la partitura i en els quals el compositor trasllada a la música el que les paraules diuen. Serà una breu antologia de l’obra, el que en anglès anomenen Hightslights, moments estel·lars. Per cert, i ja que hem dit estel·lars, comencem per recomanar la lectura d’un llibre d’Stefan Zweig, Moments estel·lars de la humanitat (Quadersn Crema en català i Acantilado en castellà), en el qual l’escriptor selecciona algunes històries que, segons ell, resumeixen tota l’existència humana, una selecció del tot subjectiva, naturalment. Doncs en aquest volum i en una d’aquestes petites escenes, Zweig recrea com digué ser la gestació d’aquesta obra musical, avui patrimoni universal. Molt recomanable, la lectura d’aquests Moments estel·lars.
Però tornem al nostre discurs. A El Messies, Haendel no deixa res a l’atzar, res és per què sí. A cada cor, a cada ària, a cada recitatiu, la música té a veure amb el que el text indica. Com fa Bach a totes les seves cantates, aquí Haendel ens demana una audició atenta, per tal de descobrir tots els detalls amagats en el pentagrama. Anem a veure’n alguns.
En el recitatiu que obre la part vocal, després de l’Obertura, el tenor pronuncia la paraula «Consolau» de forma tranquil·la, amigable, consoladora, en definitiva, per, tot just després tornar contundent per indicar que és Déu qui ens dóna l’ordre de consolar el seu poble.
Quan el cor, en un moment sublim, ens parla de Purificació, ho fa allargant el mot, aconseguint un efecte en el qual simula que les veus es cremen. I és que segons l’Antic Testament, la purificació de l’ànima havia de ser a través del foc. Sublim.
A l’ària de contralt que segueix al recitatiu en el qual es profetitza sobre el nom Emanuel, el cantant ens parla de pujar una muntanya alta. I com ho expressa el compositor? Doncs allargant la paraula «Muntanya» i fent que la veu pugi fins a notes altes del pentagrama.
Quan el baix contraposa les Tenebres (Darkness) a la Llum (Light), ho fa emfatitzant el mot «Darkness» a través de notes baixes i un acompanyament orquestral obscur, mentre que el mot «Light» brilla i és acompanyat per uns violins enèrgics. També més endavant, quan el cor canta «Glòria a Déu en les altures i a la Terra pau», Haendel torna emprar un recurs semblant, fent que l’expressió «en les altures» es pronunciï a través de notes altes i «a la Terra» amb notes més baixes. Casualitat? No, de cap manera. Haendel és qui provoca, voluntàriament, aquests contrasts i aquests èmfasis.
La paraula «Rejoice» (Alegria), que canta la soprano, també és mostrada amb entusiasme, allargant les síl·labes de tal manera que mostren una alegria desmesurada.
Més tard, quan ja a la creu, Jesús rebi els insults i les mofes del poble, els violins simbolitzen unes rialles.
I ja, en la tercera part, la de la Redempció, la soprano canta «Sé que el meu Redemptor romandrà damunt la terra», Haendel torna a emprar el recurs d’allargar la frase com indicant que «romandrà» per molts segles. I encara més, quan tot just després ens diu que «Crist ha ressuscitat» ho fa amb exclamacions, de forma forta i contundent.
Són aquests només uns exemples dels molts que podem trobar i que ens poden ajudar a entendre millor aquesta obra cabdal. I la pregunta que ens surt a camí és: «I si no sabem res de tot això?» doncs la resposta també serà: «No passa res». Com han defensat Stravinsky o Bernstein, la música té valor per ella mateixa, independentment d’aquests recursos i connotacions que l’autor pugui emprar. Ara bé, sempre podem afegir valor a una audició si coneixem el que l’autor pugui haver amagat entre les línies del pentagrama.
Bon Messies i Molts anys!
